Sortir de Matrix

La silueta d'un home molt alt està al costat de la d'un home més petit, i tenen una conversa: “Els exclosos s'estan revoltant”. “Acomiadi'ls!” “No és possible, no tenen feina”. “Retalli'ls les ajudes!” “No podem, no en reben cap”. “Enderroquin les seves cases!” “Impossible, no en tenen”. “Aleshores, estem perduts”. És la vinyeta que la setmana passada va publicar El Roto al diari El País. Demostra la impotència de la classe política davant dels “exclosos”, que no tenen por perquè no tenen res a perdre. Alguns missatges que es podien llegir aquests dies a la plaça Catalunya: “Si vosaltres no ens deixeu somiar, nosaltres no us deixarem dormir”, “la lluita és com un cercle: la pots iniciar en qualsevol punt, però no acaba mai”, “la revolució és mirar un polític i que se't panseixin els ulls: allibera la mirada”, “democràcia no és que ens comptin, sinó que ens tinguin en compte”, “no som antisistema, el sistema és antinosaltres”, “per als polítics: som els vostres caps i estem fent un ERO”.

Penso en dos dels grans processos revolucionaris de la història: Lenin i Robespierre. Tots dos haguessin volgut que la Revolució Russa i la Revolució Francesa, respectivament, vinguessin del poble. En el cas de la Revolució Francesa, encara va ser una mica així, perquè la situació de fam i l'encariment del pa van fer insostenible la situació, i la revolució de les idees il·lustrades des de la cúpula política va ser paral·lela a la revolució –violentíssima– als carrers de París. Lenin, en canvi, com a líder bolxevic hagués estat tan content si el poble rus hagués començat per voluntat pròpia una revolució! I jutgin vostès mateixos si tenien prou motius per revoltar-se: quan el país ja acusava fam i pobresa sota un règim gairebé feudal amb el tsar, el poble es manifesta pacíficament davant del Palau d'Hivern de Sant Petersburg i la guàrdia tsarista carrega violentament contra ells i mata tres-centes persones. El poble pressiona i aconsegueix que el tsar faci algunes mesures simbòliques. Uns anys més tard, Rússia es veu abocada a entrar en la Primera Guerra Mundial, una guerra que no l'afecta directament, però com que França havia invertit capital en la seva industrialització, Rússia es veu obligada a ajudar-la. Al cap de tres anys de guerra, Rússia fa una vaga general, l'exèrcit es nega a lluitar, torna a casa i demana compensacions econòmiques. El tsar dimiteix per la pressió, hi ha alguns governs provisionals que no acaben de treure el país de la guerra i Lenin veu l'oportunitat per fer la gran revolució comunista. El poble, doncs, li dóna l'entrada, però és des de la política que surt el braç executor. Què vull dir amb això? Primer: s'està dient que aquestes congregacions multitudinàries s'han aconseguit gràcies a les noves tecnologies, però de manifestacions multitudinàries i revolucions des de baix ja se n'havien fet sense Facebook ni Twitter. Segon: la diferència essencial entre aquest fenomen i la major part de grans revolucions històriques és que abans se solia comptar amb el suport (el lideratge?) d'una facció política, que tant en el cas dels il·lustrats com en el cas dels comunistes, per exemple, es movien a cops d'ideals relacionats amb el benestar real del poble. Ara, en canvi, els revolucionaris estan orfes, han matat simbòlicament els pares polítics perquè s'han sentit massa cops traïts. Aquest és alhora el drama i la llum: la societat es desperta després d'un Matrix en què la bogeria és l'estat de cordura més estès. Com és possible que l'excepció, la mala praxi, s'hagi convertit en la regla? Històricament ha estat així: cada societat té la classe política que es mereix. Per això alguna cosa està passant: aquests últims dies de la plaça Catalunya demostren que la societat ha sortit del victimisme, es valora i s'estima a si mateixa; només així queda demostrat que, ara sí, aquesta societat potser es mereix una altra cosa.