Pals de cec contra la indignació

La setmana passada, fent un tomb pel barri vell de Vigo vaig ensopegar amb una reunió del moviment Democràcia Real Ja!, també conegut com els “indignats”. Un centenar de persones assegudes a les escales del Museu Marco discutien sobre com organitzarien una acció de protesta i, especialment, sobre com respondrien davant de la previsible intervenció de la policia per desallotjar-los de l'indret que pensaven ocupar. Desconec quin va ser l'acord final, i ni tan sols sé si van realitzar o no la tancada. Però la fotografia del grup em va transportar unes quantes dècades enrere, quan les assemblees eren molt habituals perquè era l'únic espai on es podien canalitzar els debats polítics o socials enmig del desert de llibertats que imposaven la dictadura i els seus hereus. En la trobada de Vigo també es respirava aquell ambient de caos dialèctic, on les idees fluïen a raig i el seny es confonia amb la rauxa. Mans enlaire per demanar la paraula, un moderador, èxit limitat i l'inevitable “company!”, apèndix de cada intervenció. Si exceptuem que abans les convocatòries es feien via boca-orella i ara a toc de clic, semblaria que no havia canviat gran cosa des dels setanta fins ara. I potser això és el més greu. El context polític actual no té res a veure ni amb el del franquisme ni amb el de la transició. Però el nivell d'indignació popular és tan gran o més. Si abans la lluita era per la llibertat i la democràcia, ara és per la regeneració de la política i contra un sistema que empeny milions de joves al pou de la mediocritat, la subsistència i la precarietat. Quan el soroll de les eleccions ha quedat enrere, pot haver-hi la temptació d'esborrar les acampades i les assemblees com si haguessin estat un miratge incòmode que reflectia el pitjor de nosaltres mateixos. Seria un error i una covardia. Justament ara és el millor moment per reflexionar sobre què s'ha fet malament i per què la distància entre els política i la gent és tan gran. Però també cal convenir que és una reflexió que cal fer més enllà dels acampats a la plaça de Catalunya o a la Puerta del Sol. Les arrels de la indignació van més enllà i abracen una faixa social molt més àmplia. Molts que no criden ni es manifesten estan tan indignats o més. I tenen tantes o més raons per estar-ho.