Mar de fons

Ser o no ser. És el dilema de l'economia. Ser una eina útil al servei dels interessos de les persones, o ser una eina subtil, pedant i subjecta als interessos dels poderosos. Gran misteri. O no tant, perquè de fet l'economia serveix per tot això. La fem servir de distribuïdora de recursos, de subministradora de béns, de proveïdora de somnis a llarg termini, d'eina d'esclavatge per a hipoteques subversives.

Però sempre és la situació internacional la que mou el món. Què hi podem fer nosaltres per condicionar l'economia?

Ens conformem a vigilar la nostra, la petita, la que no fa nosa a la gran. Si parléssim de l'economia de les nostres butxaques, en Josep Pla ens diria que no la moguéssim gaire. Després hi hauria el pensament de l'Eugeni Xammar: “Digueu-me com van els ferrocarrils i us diré si en un país hi ha pau o hi ha guerra. Hi ha naturalment l'excepció d'Espanya, on els ferrocarrils van malament en temps de pau. Però és que Espanya no és ben bé ço que nosaltres volem dir país” (La Veu de Catalunya, 25-11-1923).

Aquesta és l'economia que ens hauria d'interessar, la dels diners que construeixen fets econòmics.

La borsa és un magma que es mou amb independència de la nostra realitat, però el mileurisme és una realitat que ens mana. El llarg període de vaques grasses ens va convidar a viure en funció del dia de demà. El crèdit, malalt, tip, esgotat, ha dit que prou. I tots els que hi participàvem estem endeutats amb hipoteques que ja no valen el que van costar. Ara el crèdit se n'ha anat, i s'ha de viure dels diners: el dia de demà no hauria de ser per pagar-ho tot, sinó per deixar-ho tot pagat.

L'Estat tampoc no dóna senyals de coherència: subvenciona els bancs i tanca una mitjana de cinquanta llits als principals hospitals de Catalunya. La sanitat hauria d'estar fora de la política, però són diners, i els diners estan dins la política. La política és la gestió del que s'ha de pagar.

Pel seu costat, ensenyament encara busca raons acadèmiques per funcionar, com si les raons per funcionar haguessin de ser acadèmiques. Si no se sap en què es vol convertir l'ensenyament, és que no se sap gaire res. L'autoritat ha d'entrar a les aules, que ara no hi és, i les aparences de nous rics no ens han d'impedir escoltar la lliçó. No podem ser moderns a base de posar ordinadors, si abans no som moderns a l'hora de saber fer escoltar, a un alumne, un professor.

Les dades de fracàs escolar ens posen al nostre lloc. En atur i ensenyament som a la cua d'Europa. Algun veí ens supera en els mals de la moneda: Grècia, Irlanda, Portugal, necessiten sobreviure com a deutors. És a dir, han de fer creure que poden pagar, i això és impossible quan ja has demostrat que no ho pots fer.

Fa anys vaig caminar pels carrers de Dublín i la gent semblava satisfeta de ser dublinesa. Vaig passejar per Estrasburg i donaven la sensació d'estar-ne orgullosos, de ser estrasburguesos. Catalunya és un país subvencionat, vull dir que fem el que ens deixen fer, i prou. Tenim, però ens diuen quant ens deixen tenir. I gaudim d'una mentalitat urbanística: és a dir, hem portat els nostres actes econòmics a un demà contínuament ajornat, a un demà que ja pagarem. I això ara s'ha acabat, ja no és. En Jean-Claude Trichet i l'Angela Merkel ens porten els comptes. Ens volen fer valedors dels nostres deutes i no sabem de què ens parlen. Hem d'assumir que un deute és una cosa d'avui, i no de demà.

Eugeni Xammar, el 28-11-1924, escrivia a La Veu de Catalunya: “Per l'agost de 1914, tan bon punt va ser declarada la guerra, el govern alemany, per mitjà d'un acte sobirà, legítim i públic, va rellevar el Reichsbannk de l'obligació de redimir en or els seus bitllets. Des d'aquell moment el marc va quedar convertit en un tros de paper, i tots els que han comprat marcs sabien que compraven un tros de paper i ho feien amb l'esperança que aquest tros de paper es convertís per miracle altra vegada en or”.

Això és el que hem fet tots un segle més tard.