L'error gratuït

Una bestreta és un avançament d'un pagament degut, per tant no és una obligació ferma. Al 2009 i 2010 el govern central va pagar per endavant al govern de la Generalitat el fons de competitivitat. Aquest any s'hi ha negat al·legant que les finances de l'Estat estan tensionades a l'extrem per complir un dèficit al qual s'ha compromès amb la UE i que els mercats internacionals observen. No complir, s'argumenta, posaria Espanya en situació complexa respecte de la primera perquè contribuiria a afeblir la posició espanyola en relació amb l'euro i respecte dels segons, per l'increment de risc percebut pels mercats per pagar el nostre deute, la qual cosa comportaria l'encariment d'aquest.

La Generalitat està fent un esforç important i patint un desgast social fort per la política de reducció de despesa pública. Reduir 1.400 M€ més el pressupost, import de la bestreta no rebuda, per complir l'objectiu de dèficit suposa un esforç d'un 4% més… és massa i és massa sobtat en un sol any. Si no rep el fons de competitivitat, la Generalitat ha de jutjar si vol complir l'objectiu del dèficit i tensionar la societat fins a l'extrem o no complir i mantenir una reducció forta però no extrema de la despesa pública. La Generalitat s'inclina, ho ha dit clarament, per no complir l'objectiu del dèficit. Sembla raonable, no hi ha a Catalunya cap partit polític que s'hi oposi.

Si l'efecte de no transferir el fons de competitivitat és que la Generalitat finalment no compleix l'objectiu del dèficit, l'efecte pel govern central és neutre, el dèficit que no fa una administració el fa l'altra, no es tracta de complir o no l'objectiu de dèficit a àmbit de l'Estat, sinó d'on comptabilitzar-lo.

La necessitat del govern central de demostrar fermesa enfront de totes les demandes d'incompliment dels objectius de dèficit per part de moltes comunitats autònomes una vegada passades les eleccions fa poc probable que la petició de la Generalitat sigui escoltada per raons més d'imatge i disciplina que de política pressupostària i d'austeritat. La petició catalana està justificada però tenia, i té, poques probabilitats d'èxit. A qui menys se li poden fer excepcions és a Catalunya perquè això el govern central i el partit que li dóna suport saben que té un impacte electoral inevitable.

Deia el PSC abans de les eleccions municipals que el govern de la Generalitat no va negociar fins al final l'obtenció de la bestreta i que en lloc d'esgotar la negociació va impulsar la votació d'una moció al Congrés durant la campanya electoral municipal per desgastar-los electoralment i fer-los aparèixer com més interessats en el partit, votant amb el PSOE, que en Catalunya votant la moció de CiU. Diu també que va intentar esmenar la moció de CiU per aconseguir que el PSOE hi votés a favor i que això no va ser possible. S'ha d'acceptar que el que es demanava amb la moció de CiU era més una votació testimonial que decisòria i vinculant però sí que tenia una dosi d'imatge i simbolisme important. Negar-ho és no voler veure l'evidència.

Tot això és cert, però arribats aquí, com sempre passa, hi ha un moment en què s'ha de decidir i és lògicament la Generalitat com tot govern la que determina quan és arribat el moment perquè la potestat de governar és aquesta: definir els temps de les decisions i prendre iniciatives. Cada un dels vint-i-cinc diputats del PSC varen seguir una instrucció de partit i varen votar amb el PSOE en contra de la petició del transferiment del fons de competitivitat ara.

Les preguntes a fer al PSC després de la votació podrien ser: creu que ara el govern de la Generalitat ho té més fàcil o més difícil per negociar amb el govern central? Quines haurien estat les conseqüències polítiques per al partit si els seus diputats haguessin votat amb CiU? Hauria això fet perdre vots al PSOE a la resta d'Espanya? Hauria això afeblit la política del govern central? La resposta a aquestes preguntes és incerta, però els dirigents del PSOE deuen haver pensat que alguna era transcendent i important i això els va portar a donar la instrucció al PSC de votar “no” a la moció de CiU.

Fent això el PSC sembla que no va saber veure on són les prioritats i es va equivocar en imatge més que en conseqüències directes de la votació, perquè el govern central, malgrat que la moció resultés aprovada, és dubtós que hagués canviat de criteri. Les argumentacions i crítiques a l'electoralisme de CiU podien estar justificades, encara que, vista la situació de les finances de la Generalitat, és dubtós, però un “no” a la moció de CiU, va ser confondre el que és secundari amb el que és principal.

Els vint-i-cinc diputats del PSC al Congrés es van fer un flac servei. No és possible que cap d'ells no pensés que era millor votar a favor de la moció, que cap d'ells pensés que els seus votants volien que votessin “sí” i no ho és perquè una part de votants del PSC eren partidaris del “sí” a la moció i ho van dir. Votant tots “no” a la moció, van fer evident per la via dels fets que la disciplina de partit està per ells per sobre de l'interès de part dels seus votants i sens dubte de la Generalitat, que és també el seu govern.

La ciutadania podrà entendre amb dificultat aquella decisió. Han cavat una mica més fonda la trinxera que separa la ciutadania de la política. És un lloc comú dir que la prudència i la disciplina no ens portin mai a renegar de nosaltres mateixos, a separar-nos del que nosaltres creiem i defensem. A vegades és dolorós constatar la realitat però quan l'error és innecessari i gratuït el dolor esdevé convicció de fer el ridícul.