Acampi qui pugui
Costa no estar a favor de l'esperit dels indignats que acampen per les places més cèntriques de les principals ciutats de l'Estat.
La corrupció no és generalitzada –almenys al nostre país–, però tenim algun cas com un cabàs. El que està més corromput –pansit, de moment– és el sistema. El desencís amb la política és enorme, perquè els partits són una fàbrica d'estratègies per crear ocupació, per col·locar els seus. En una època anterior, no pas tan llunyana, els partits van ser fàbrica d'idees i funcionaven de manera altruista com els ciutadans, grans i petits acampats al voltant del moviment 15-M —dia de Sant Isidre, copatró de pagesos i de Madrid, on tot va començar. Demanen més democràcia i acusen els partits d'haver-la segrestat. Tenen raó: la majoria dels candidats són digitals i proclamats amb assemblees pantomima com les dels règims totalitaris. No encaixen les crítiques, no es renoven i anul·len la democràcia interna. Quan tenen un problema—imaginem-ne un de mesell que ha fet perdre milions d'euros a la comunitat, no cal que hagi posat la mà a la caixa—, en lloc de depurar-lo, fan pinya al seu voltant i li donen un càrrec important durant un congrés farcit d'emocions i aplaudiments. I, a més, l'únic poder que se la campa lliurement és l'econòmic. Dels acampats fan riure un parell de detalls. Un: sentir-ne alguns portaveus declarar-se apolítics, perquè és indiscutible que fan política. Dos: en les eleccions de diumenge encara va votar més de la meitat del cens, un fet que només solen oblidar els esperits totalitaris. Per la resta, benvinguts a la lluita.
