Xenòfob és un instrument musical?
Xenòfob ha estat l'adjectiu més utilitzat en els mitjans de comunicació i en els entorns polítics per referir-nos al partit Plataforma per Catalunya. Xenòfob amunt i avall. Un cop posada aquesta etiqueta a la Plataforma de Josep Anglada, els periodistes i els polítics responsables ens quedàvem tant amples. Ja està, ja hem advertit a la ciutadania del perill d'aquesta gent. I amb la consciència tranquil·la, ens dedicàvem a una altra cosa.
Xenòfob sembla un instrument musical. Segurament bona part de la població no sap que això vol dir por als estrangers, fòbia als immigrants, rebuig a les persones de cultures diferents. És una paraula que no s'entén amb facilitat, i ja se sap que les campanyes electorals avui es basen en missatges senzills i directes. Per exemple, el que feia servir la pròpia PxC: “Primer els de casa”. Això ho entén absolutament tothom. La manera de combatre-ho des dels mitjans i la política preocupada per la convivència era usar aquesta paraula que sembla un instrument musical.
Racista no queda tant bé com xenòfob, perquè es basaria només en la raça i l'ètnia, però els veïns del cinquè primera ho interpreten a la perfecció. Com que no hem dit racista, sinó que hem tocat l'instrument musical, els candidats paracaigudistes que Josep Anglada ha anat repartint pel territori han acabat fent forat i ara te'ls trobes al saló municipal i en tots els plens que es faran el proper mandat.
Els socialistes són les principals víctimes electorals del llenguatge políticament correcte i de l'excés de prudència. Mireu, si no, Salt i Mataró, o pregunteu també a Vic, ciutats on els seus alcaldes han llegit el resultat de Plataforma com una derrota. Mentre els socialistes Iolanda Pineda i Joan Antoni Baron o el democratacristià Josep Maria Vila d'Abadal feien discursos sobre cohesió social, Josep Anglada repartia d'amagat uns xecs falsos de 4.000 euros a nom d'un tal Mohamed Alcabir Samir emesos pel Pacte Nacional per la Immigració. Quan aquesta propaganda arribava als veïns del cinquè primera, a qui els ha tocat patir la crisi econòmica, la seva reacció era automàtica: primer els de casa.
