l'entrevista
“Els artistes sempre donen molt més del que reben”
S'han disparat les alarmes perquè molts artistes marxen a fora a buscar-se la vida. El preocupa aquesta fuga de talent?
La temptació de marxar és molt forta, sí. Però jo crec que el problema no és que els nostres artistes se'n vagin a l'estranger, perquè avui és imprescindible que ho facin, sinó que els artistes de fora no es vulguin quedar aquí.
Per què tanta desafecció?
Els artistes joves acaben el període de formació amb ganes de fer propostes i de tirar endavant projectes. En aquesta fase inicial, les institucions els donen un mínim suport i l'entusiasme dilueix les misèries. Però, al cap de deu anys, i tret d'algunes excepcions, difícilment poden continuar, es troben que no tenen ni recursos ni infraestructures. Les seves carreres s'estanquen, la majoria abandonen la creació i, com a via de supervivència, es reubiquen en la gestió i en el comissariat. Als 35 o 40 anys, la precarietat ja no es pot suportar. I això no és un problema dels artistes, perquè no són uns superherois, sinó del país.
Però no tothom està d'acord que a l'artista se l'hagi d'ajudar.
I tant que se l'ha d'ajudar. L'artista no necessita gaire, bàsicament només gestos de confiança i un mínim d'expectatives de progrés. L'artista té una funció important en la nostra societat i en el futur del país. Aquesta imatge de l'artista instal·lat en la queixa i en la sol·licitud de protecció és falsa. Perquè els artistes sempre faran un esforç superior al suport que rebran. És fàcil, des de fora, caure en el populisme de dir que els artistes són uns saltimbanquis que viuen de gorra.
L'organisme de l'art català està malalt, i no d'ara sinó de fa temps, però ningú sembla disposat a trobar-li cura. Per on començaria vostè?
És sorprenent que la majoria dels agents (artistes, crítics, galeristes, museus...) coincidim en les mancances que arrossega el nostre sector, però no som capaços d'oferir una alternativa. De quines mancances parlem? De la debilitat del mercat, de la manca de complicitat dels diferents agents per fer projectes comuns... En fi, que cadascú fa la guerra pel seu compte.
El mercat és inexistent.
Els països amb un mercat de l'art fort no pateixen una dependència immediata i exclusiva de l'administració. Amb això no estic fent un discurs neoliberal, no estic dient que s'hagin de fer retallades, ni de bon tros. Només dic que aquest desequilibri ens és perjudicial. Davant la situació d'aquí, alguns galeristes catalans estan intentant vendre art contemporani a l'estranger, però aquesta és una via difícil, quixotesca diria jo.
Hi ha el projecte de fer una fira d'art el 2012. El sector de l'art, però, està dividit. És o no prioritària?
Jo crec que hem de tenir una fira. Totes les ciutats potents del món de l'art la tenen. Ara, també et dic que si no es pot fer amb els mitjans que requereix, val més no fer-la.
El projecte del centre d'art contemporani de Barcelona també està aixecant molta polseguera. Quina missió creu que ha de tenir?
El canòdrom és un edifici que m'agrada molt però penso que, un cop més, no hem trobat la infraestructura adequada i ens hem autolimitat. Preferiria un espai més ampli, si no ens passarà com el MNAC, que no té opcions de créixer. Edifici al marge, perquè funcioni bé aquest centre cal que tingui un molt bon coneixement del conjunt del teixit artístic de la ciutat i que el connecti amb els projectes dels artistes de fora. És fonamental que eviti una línia unívoca, per no deixar de banda tendències, artistes aïllats o generacions senceres. Només així aconseguirà que tothom se'l senti seu.
