Opinió
Símptomes poc evangèlics
Malgrat les moltes celebracions vaticanes i la pompositat de la seva arcaica litúrgia, l'Església catòlica viu una crisi existencial força més greu del que pot semblar a primera vista. Per qualsevol observador crític, és fàcil deduir que el focus originari de la crisi cal buscar-lo en el Vaticà, especialment en la complexa i poderosa cúria vaticana, en la seva infausta influència i en la cada cop més accentuada potestat que exerceix en els òrgans vaticans i en tota l'Església. El tàndem format pel Papa i la cúria, són els responsables d'una praxi eclesial allunyada dels més pobres, del missatge evangèlic i del testimoniatge que ens va ensenyar Jesús de Natzaret per terres galilees.
Per a molts, aquestes afirmacions poden semblar apocalíptiques, això no obstant el mateix papa Ratzinger reconeix que la barca de l'Església està patint fortes sacsejades. Tot i així, la màquina eclesiàstica continua funcionant al ritme de sempre: es nomenen nous bisbes, es preparen noves beatificacions i noves trobades mundials de joves, s'admeten joves a seminaris i noviciats, segueix la gatzara a la plaça de Sant Pere i les representacions papals. Tot com sempre... (així va passar en l'enfonsament del Titànic, ens assenyala en Víctor Codina sj.)
La cúria no admet la hipòtesi del naufragi i segueix maquinant. Una capacitat de manipular de què ens en va deixar constància quan va impedir que la justícia italiana jutgés el cardenal Paul Marcinkus, director de l'Istituto per le Opere di Religione (Banca Vaticana), el qual era accionista majoritari del Banco Ambrosiano que, en fer fallida, va arrossegar l'IOR. També va aconseguir impedir que es fes l'autòpsia al papa Luciani quan després d'haver ordenat investigar el gravíssim afer del Banc Vaticà el van trobar mort a la seva cambra. Una mort sobtada, que encara avui no s'ha aclarit.
Des d'aquest trist capítol, hi ha un abans i un després en l'Església. Desaparegut el papa Luciani, el succeeix sorprenentment el cardenal Wojtyla, un polonès ultraconservador contrari a la doctrina del Concili. Amb ell, l'Església fa un canvi radical de rumb que, a part d'arraconar la doctrina del Concili i tapar l'estranya mort del seu antecessor, opta per una forma mercantil de refer les finances vaticanes. Wojtyla ho aconsegueix, potenciant la seva antiga experiència teatral. Institucionalitza l'espectacle de fer sants que, a més, produeix ingressos inimaginables.
L'èxit fou tan gran que, només ell, va promoure més sants que els promoguts en molts segles. També el papa Ratzinger (de la mateixa línia ideològica, però sense el mateix carisma), ha seguit promovent canonitzacions. En aquesta embogida cursa, però, Ratzinger aconsegueix una mena de record Guinness, en beatificar en el menor temps de la història el papa Wojtyla, que ha elevat als altars als sis anys i un mes de la seva mort.
La culminació
La beatificació del papa Wojtyla és la culminació d'una línia eclesial preconciliar, dissenyada pel mateix Wojtyla i per l'aleshores cardenal Ratzinger. Ells van allunyar-se de la doctrina del Concili Vaticà II i van apropar-se a la del Vaticà I; també ells imposen als nous bisbes i cardenals fidelitat i obediència a Roma per damunt d'altra consideració evangèlica. Wojtyla, en cap cas, no ens ofereix un testimoni d'exemplaritat cristiana per la manera autoritària de governar l'Església, per la persecució exercida contra els teòlegs progressistes, per la seva complicitat en els casos de pederàstia, com la del fundador dels Legionarios de Cristo, Marcial Maciel, o per no aclarir l'estranya mort del papa Luciani. El més preocupant, però, és que a partir de Wojtyla, el missatge evangèlic d'amor als pobres i desposseïts resta en segon pla i es promou una mena d'idolàtrica devoció al Papa. L'allunyament de la institució del testimoniatge de Jesús, és el símptoma inequívoc que l'actual model d'Església és agònic.
