Obligacions

Les eleccions municipals han demostrat, una vegada més, que la classe política no assumeix mai ni els seus errors ni els seus defectes ni les seves derrotes. Cert és que aquesta qüestió va força lligada a la condició humana i que a tots ens agrada més guanyar que no pas perdre, però, sentint les declaracions i emmarcant-les en aquest context de crisi salvatge que estem vivint, el tema agafa un caire dramàtic i que convida a la reflexió i al canvi.

Jordi Llovet parla al seu llibre Adéu a la Universitat del declivi dels ensenyaments humanístics, de la manca de sensibilitat de les classes dirigents cap als temes que no es poden quantificar i que formen aquell pòsit intangible que no es pot resumir en una llista de dades o encabir en un “formatget” gràfic. I els polítics, per desgràcia, no són aliens a aquesta tendència. La matemàtica del poder, les xifres, les ganes de maquillar-ho tot amb retòrica buida, i tot per justificar el fet de seguir agafats a la cadira i als beneficis que comporta. Temps de retallades i de crisi, però els alts càrrecs segueixen amb la seva Visa a la butxaca, els beneficis afegits, com ara dietes, transport, menjars; tot això que la resta de mortals amb sou baix es paguen de la seva butxaca ells ho tenen cobert amb escreix. I com això, centenars de coses. Telefónica, tot i incrementar en un 30% els beneficis, vol fer fora 8.000 treballadors. Es retallen els sous a la base de la piràmide, però a dalt segueix tot igual. Els polítics reclamen renovació, però per als altres, mesures dràstiques però que no els afecten a ells, i mentrestant el personal acampa a la Porta del Sol i a la plaça de Catalunya amb el lliri a la mà i pensant que està canviant el món mentre les mames els porten cafè i pastes per esmorzar. I ja que hi som posats, que em perdonin, però no és el mateix que mil persones votin un candidat i que mil una en votin mil un de diferents que s'ajuntin.

Potser valdria la pena començar a ser transparents, convertir la política en una feina tan ben pagada com calgui però sense beneficis extres, i, sobretot, amb la possibilitat d'exigir responsabilitats, de no permetre ni el delicte ni la relaxació i amb una llei que la reguli com cal; és a dir, que les mateixes exigències que ara reben els treballadors es facin extensives a tothom, sense excepcions i amb criteris d'efectivitat i estalvi.