Opinió

UN NOM, UN MÓN

Jaume Curbet

El poble té un defecte segons la lògica incerta dels qui el governen: pot acabar revoltant-se contra la tirania. Bertolt Brecht ho va alertar en un poema dedicat a un militar: «General, el teu tanc és un vehicle poderós. Pot abatre un bosc i masegar cent homes. Però té un defecte: necessita un conductor. General, el teu bombarder és potent. Vola més alt que la tempesta i aguanta més que un elefant. Però té un defecte: necessita un mecànic. General, l'home és molt útil. Pot volar i pot matar. Però té un defecte: pot pensar.»

La major part dels polítics d'aquest país considera que el poble ha d'expressar la seva opinió bàsicament votant quan hi ha eleccions. Però aquesta visió té un defecte: el poble pot pensar i pot creure que no en fa prou només exercint el dret a vot.

Si els professionals de la política no prenen nota que la política és massa seriosa com perquè el poble la deixi exclusivament a les seves mans, arribarà la desobediència civil de sectors de la societat que ja no s'empassen tant de cinisme.

Coincidint amb els comicis en què els ciutadans tenen un accés més directe als candidats, les àgores d'algunes ciutats s'han omplert de crits d'indignació demanant una democràcia real. Jaume Curbet (Girona, 1952-Girona, 2011), principal inspirador del model de seguretat pública de Catalunya, no ha estat a temps de veure-ho per pocs dies. Se n'ha anat deixant unes lliçons d'ètica: «El primer objectiu de la policia ha de ser la llibertat i no l'ordre. La policia no tan sols ha de respectar els drets humans, sinó que els ha de promoure.»

Si la policia ha de treballar per la llibertat i promoure els drets humans, el polític ha d'escoltar la veu experta de Curbet parlant de com construir una societat no tan sols més segura, sinó també més justa: «Vull una economia subordinada a la política democràtica i no a l'inrevés. Amb serveis bàsics per a tothom i amb oportunitats reals que redueixin la fractura social.»

La mort ha estat per a Curbet una major naixença. Serà fútil tota aportació d'un partit que s'autodefineix com a socialdemòcrata i català (PSC, quo vadis?) si no fa cas de Curbet i del seu mestre, Josep Pallach, fidels en la lluita a favor dels més febles i contra els qui abusen del poder, com el PSOE. Ressona amb força la veu de Curbet: «M'emociona la vida. M'emociona perquè m'espanta. I perquè em desconcerta. M'intriga.»



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.