“Gardarem lo Larzac”

Un dia d'octubre de 1971, Michel Debré, aleshores ministre de defensa del govern de Valéry Giscard d'Estaing, va decretar l'ampliació del camp militar de Larzac, una terra austera prop de Milhau, a l'actual departament francès d'Avairon, a la regió de Migdia-Pirineus, però també direm que a l'Occitània. Tal decret representava l'expropiació de 107 explotacions agrícoles corresponents a 13.000 hectàrees. El govern francès va triar Larzac considerant-lo un “país desheretat” on no trobarien resistència. Però va ensopegar amb una oposició inesperada, ferma i total: els 107 propietaris van negar-se a vendre les seves terres i van començar una lluita que va durar deu anys. Fa uns dies, a la secció oficial del festival de Canes, va presentar-se Tous au Larzac, un documental de Christian Rouaud que evoca la lluita de Larzac com la defensa d'un territori, d'un espai de vida, d'un paisatge que va anar més enllà de la resposta a l'amenaça sobre la utilitat del treball d'uns pagesos. Aquests, sortint de la seva propietat, van trobar el seu lloc dins d'una comunitat viva (capaç d'imaginar i realitzar noves formes de lluita no violenta) i van tenir el suport de milers de persones, sensibles a la crida en occità “Gardarem lo Larzac”, provinents d'arreu de França i d'altres llocs del món.

El documental fa memòria d'aquesta lluita a través del testimoni de part dels pagesos resistents, que construeixen una mena de narració col·lectiva dels fets. També recupera imatges d'arxiu, que fan presents, entre altres accions i mobilitzacions, les primeres tractorades de protesta, les acampades que a l'agost del 1973 i del 1974 van reunir 60.000 i 100.000 persones respectivament a Larzac, la resistència pacífica a l'ocupació de les terres per part de l'exèrcit, les manifestacions contra els judicis als pagesos acusats de resistència a l'autoritat, la marxa a peu, del 8 de novembre al 2 de desembre del 1979, cap a París, on els van rebre 80.000 persones, l'acampada al Camp de Mart, amb les ovelles pasturant a prop de la Torre Eiffel, del desembre del 1980 al febrer del 1981. Uns mesos després, el maig del 1981, Mitterrand va guanyar les eleccions presidencials a França. La lluita de Larzac també estava guanyada perquè el dirigent socialista s'havia compromès a anul·lar el decret d'ampliació del camp militar. Al documental, una de les resistents explica que, de cop, va sentir-se buida. Tot s'havia acabat? Era possible que es tornessin a tancar a les seves propietats? No va ser així. Aquella lluita els va vincular per sempre més i continuen reunint-se per mantenir viu l'esperit de la seva revolta.

Christian Rouard afirma que ha realitzat el documental amb la intenció que aquesta història d'una insurrecció pugui inspirar en un present que, malgrat algunes mostres d'indignació, sembla marcat per la resignació i el descoratge. Larzac recorda que és possible vèncer el poder a través de la imaginació, la insolència, l'orgull, la llibertat d'inventar formes de lluita. Res més lluny del dogmatisme d'esquerres al qual s'ha volgut reduir el moviment i les lluites del període. A propòsit dels pagesos de Larzac, de la seva revolta feliç, Rouard recorda una bella idea del filòsof Gilles Deleuze: “El sistema ens vol tristos i ens cal arribar a ser feliços per resistir-lo”. Si Tous au Larzac és un film sobre un moviment de resistència, a Canes també hi van arribar dues pel·lícules iranianes amb les quals el fet mateix de fer cinema és un acte de resistència. Són de dos cineastes condemnats per la injustícia del seu país a no sortir de l'Iran i a no fer cinema durant vint anys. Amb tot, per resistir, Mohammad Rausoluf ha rodat clandestinament un film sobre una dona que vol fugir del país, mentre que Jafar Panahi, amb la complicitat del seu amic Mojtaba Mirtahmasb, n'ha fet un altre amb el títol Això no és cap film. Encara que tingui prohibit realitzar films, Panahi ha deduït que no li han prohibit ser actor i llegir guions. D'aquí, davant la càmera de Mirtahmasb i durant la jornada de la Festa del Foc a Teheran, Panahi explica la matèria de la seva no-pel·lícula. És així que Això no és cap film és una demostració que el cinema és més fort que la censura i que l'artista pot ser més hàbil que la política que el condemna. Això no és cap film, que va arribar a Canes en una clau USB, és un objecte fílmic de resistència. No pot dir-se que Panahi no expressi una certa angoixa per la seva situació, però també l'humor, el coratge i la imaginació capaços de resistir (i esquivar) el sistema que l'oprimeix.