Camps i acampats

Catalunya ha viscut dues setmanes intenses, amb la confluència de tres esdeveniments que han tingut el país en estat de tensió. Les municipals han comportat un tomb sense precedents en la correlació de forces. A la política oficial, s'hi ha afegit, o s'hi ha enfrontat o s'hi ha confrontat, l'estat d'indignació d'una part de la ciutadania que genera enceses polèmiques i controvertides decisions governamentals. Finalment –last but not least–, hi ha la Champions, una proesa que tardarà a ser esborrada de la memòria col·lectiva.

Són tres símptomes de l'estat anímic d'un país perfectament compatibles, tot i que estaria bé que fossin canalitzats de manera assenyada. Per una banda, el pla d'austeritat de Mas ha rebut un vot de confiança a les urnes, on s'atorga o es retira la confiança als governants. De l'altra, hi ha una mar de fons a la societat protagonitzada per aquells que no volen renunciar a un estat del benestar en crisi però no pas necessàriament en reculada.

La cara de l'èxit la marca el futbol. No és un tema banal. És fonamental per a allò que alguns anomenen el PIB emocional. I marca una línia de sortida de l'atzucac. Perquè l'obra de Pep Guardiola transcendeix el sentit del joc de la pilota. Ha bastit un col·lectiu que es defineix pels valors. L'esforç, la solidaritat, l'excel·lència, la sobrietat, l'alegria, l'autoconfiança, el treball en equip. I, francament, ara mateix Catalunya pot progressar millor si les imatges que mostra al món són de futbol al camp i no pas d'acampats. Generar confiança és més important que evidenciar malestar. La indignació creativa no acampa: es mou.