I, si cal, ho retiro

Sóc d'una generació més aviat poc indignada. Quan va morir Franco jo tenia 9 anys. Per tant recordo l'efemèride per l'esclat d'alegria familiar que va suposar, però no vaig ser a temps ni de córrer davant dels grisos, ni a manifestar-me per aconseguir llibertats personals ni revolucions sexuals. Mentre anava creixent, vaig tenir la immensa sort que qualsevol reivindicació vital que em plantejava ja estava assolida gràcies al fet que la generació anterior havia pres partit i havia sortit al carrer per mi. Per tant reconec (ho he fet sempre) que, més enllà d'idearis progressistes amb els quals m'identifico, pertanyo a una generació acomodada amb el sistema a la qual li cal, de tant en tant, recordar el camí fet fins aquí. Amb aquesta evidència d'una manca d'esperit revolucionari, no pas d'una manca de compromís social, observo, amb escepticisme i des de la distància, aquesta nova revolució dels “indignats”. Potser el que em passa és que m'he fet gran i tinc massa present la necessitat i l'objectiu personal que em movia i em feia aplicar-me en uns estudis universitaris convençuda que no hi hauria ningú que em regalés res, i que no se'm posaria, des del meu privilegi, cap catifa de plata.

I és cert que ara és un moment frustrant i difícil, però tot i el romàntic símbol del concert de Paco Ibáñez de diumenge al vespre a la plaça Catalunya de Barcelona, i sabent que corro el perill que no se m'entengui, no acabo de creure'm els personatges que escolto com a representants dels “indignats”. L'essència de la indignació és global. Perquè si bé és veritat que aquesta crisi econòmica que tots, absolutament tots, patim ha deixat moltes persones en una situació personal, econòmica i vital delicada, dolorosa i, segons com, insuperable, i ha implicat una crisi de valors i de plantejaments socials importants i una pèrdua d'oportunitats irrecuperable, també és veritat que, segons com, fa riure el que veiem i sentim als campaments de les places de les nostres ciutats. Les tendes s'aixecaran en breu i no haurem sentit cap dels nombrosos “indignats” amb propostes que, fugint de l'ideal de les utopies (les utopies són, si no no serien utopies, sempre i per definició, falses per inassolibles), aportin, realment, solucions.