De ‘franquito' a Franco, Franco

El gran triomf dels dictadors és sotmetre també el veredicte de la història. Normalment cal que passin alguns anys per aconseguir que les planes de les enciclopèdies facin justícia a la barbàrie de la bota militar, que sol ser el calçat més habitual d'aquesta mena de bestiar. En el cas espanyol, però, n'han passat trenta-sis d'ençà que el Caudillo es va morir al llit i el seu espectre encara es passeja entre nosaltres per vigilar-nos. Aquests dies s'han succeït tot d'episodis que demostren la manera com l'espectre es belluga i es manifesta. Primer va ser la psicofonia de l'himne que l'organització del Giro d'Itàlia va fer escoltar a Alberto Contador del pòdium estant. Lletra de José María Pemán. Primer vers: “Viva Franco”. Després va venir l'anunci del conseller d'Educació del País Valencià, Alejandro Font de Mora, que pretén suprimir les línies de català. El castellà, altra vegada llengua d'imposició. No ens havíem refet encara d'aquest retorn al passat que llegim els comentaris d'un membre de la guàrdia urbana de Barcelona penjats a la xarxa, en els quals lamenta no haver pogut atonyinar els concentrats de la plaça de Catalunya. “És com estar en una pastisseria i no tastar res”, escriu, no sabem si amb la porra o amb els dits, posseït per l'esperit dels grisos. Més fantasmades franquistes, massa en tan pocs dies: la Real Academia de la Historia publica un diccionari biogràfic en el qual rebaixa la categoria de Franco de dictador a autoritari. També defineix com a simple succés el 23-F. La presumpta valoració històrica ha tingut suports il·lustres, com la de l'escriptor Fernando Sánchez Dragó, l'amant de les nimfes asiàtiques. Però tots els fantasmes tenen el seu espantall. Els qui vulguin alliberar-se de l'espectre només cal que llegeixin Autobiografia del general Franco, de l'enyorat Manuel Vázquez Montalbán, on es descriu amb rigor i enginy com un exèrcit d'aduladors va transformar franquito en Franco, Franco, Franco.