DSK no és un cas excepcional

Fotos i articles sobre el senyor Strauss-Khan han omplert planes de diaris i notícies. S'ha parlat de teoria conspirativa, de legítima presumpció d'innocència, del futur de l'FMI i el seu impacte en l'economia global. S'ha parlat menys de la discordança, gairebé suïcida, entre la seva vida pública i la seva vida privada, que ja ha deixat de ser-ho. La repercussió pública d'aquesta conducta no deriva, però, del pretès delicte sinó de la persona implicada. Perquè fets d'aquest estil són, malauradament, freqüents a tot el món. Informes de l'agència africana GuinGuinBali.com ens diuen que cada minut és violada una dona al Congo; els informes de Nacions Unides assenyalen que multitud d'homes violen multitud de dones. No estem, doncs, davant un cas excepcional, sinó que DSK sembla haver-se comportat com molts d'altres homes que no són rics ni poderosos però que en circumstàncies de gran vulnerabilitat femenina així es deuen sentir. Determinats models de conducta resulten ser, per la seva extensió i freqüència, ben universals. Tampoc no sembla, en el cas concret de DSK ni en d'altres similars, que hi hagi una correspondència, un nexe coherent entre l'ètica pública (malgrat que aquesta també necessiti un bon repàs…) i l'ètica a la vida personal i relacional que comporta sempre el respecte als drets de l'altre. En qüestions de sexe (masculí) sembla existir un tipus de butlla, una complicitat que –a menys que generi massa escàndol– tendeix a interpretar la violència sexual com a debilitat que no cal exhibir. Molt més just seria parlar de manca de civilització, si entenem la sexualitat com un potent instrument de relació, de respecte i intercanvi entre persones. Tant a Nova York, Washington com al Congo i els Balcans, continuen existint molts sers humans masculins que mantenen àrees selvàtiques en el seu interior, àmplies zones del psiquisme per civilitzar. Això és ben preocupant i ens porta a una altra consideració lateral.

La histografia parla sempre dels grans esdeveniments històrics com a fets gaire bé necessaris. Sabem, des de Marx, de la importància dels condicionaments econòmics per interpretar la realitat. I en canvi sabem ben poc sobre el pes de factors subjectius, individuals, en alguns casos fets de transcendència col·lectiva. Persones poderoses decideixen bona part del nostre destí. Sabem fins a quin punt els complexos, malestars, ambicions i patologies personals d'alguns els han condicionat? Sospitem que determinats trets de bogeria individual han causat grans desastres i sofriments humans. Caldria, doncs, introduir en l'anàlisi de les realitats la valoració de factors lligats a la subjectivitat, a la psicologia, a deformacions que l'ús prolongat dels poders sol posar en situació de risc. Poden traduir-se en una pèrdua progressiva de la noció i el respecte al límit, en sentiment d'omnipotència i en una ferma creença en la pròpia invulnerabilitat. La salut mental dels dirigents exposats a aquests riscs hauria de convertir-se en una preocupació col·lectiva. Què fer? D'una banda, tan sols mecanismes de control democràtics poden frenar la deriva patològica d'alguns envers els quals sovint s'és massa complaent. I, d'altra banda, no haurien els poderosos de seguir algun tipus de posada a punt, d'ITV psicològica que ens garantís, almenys en part, que no cedeixen fàcilment a l'adulació dels pròxims, a la seducció del poder que tantes boques fa callar, mentre separa cada cop més els governants dels governats?

Per acabar: que una cambrera d'origen africà pugui portar davant la justícia un dels homes més poderosos del món, omple d'alegria i d'esperança sobre el paper de les lleis i el funcionament de la justícia quan practica allò que proclama: que tot ésser humà es igual davant la llei.

Un cas excepcional? Possiblement. Però ens serveix per comprendre la força de lleis i drets capaços de recordar-nos la imatge bíblica de David vencent Goliat.