Refugi

Els records d'infància s'acaben assemblant als contes infantils. Tot queda poblat de personatges que agafen dimensions colossals. Són impressions que cal cultivar perquè en situacions extremes es poden convertir en l'últim refugi. Així ho explica el prestigiós historiador Tony Judt, mort l'any passat d'una paràlisi muscular progressiva. Judt va tenir el temps just de dictar un llibre on s'aferra als records de nen com si fossin un flotador en un naufragi sense esperança. Per això va titular el llibre El refugi de la memòria. Malgrat la feixuga traducció que se n'ha fet al català, és un document impressionant i commovedor. L'exercici memorialístic de l'historiador convida a sumar-s'hi i, sense gaire espai, ara mateix evoco un dels gegants que han perdurat en la meva memòria. L'home es deia –molt adequadament– senyor Torregrossa. Corpulent, nerviós, altíssim. Era l'operador d'una improvisada sala de cinema on els del meu poble vàrem començar a veure les aventures d'en Charlot, del Gras i el Sec, i les d'algun cowboy a les pel·lis de bons i dolents que passaven a l'oest americà. El cinema es deia Can Panxut i avui, reconvertit, és la sala noble del festival Temporada Alta. El senyor Torregrossa, amb el seu nas prominent i unes ulleres de muntura negra, era una presència aterridora. Quan el xivarri que fèiem esdevenia intolerable, el senyor Torregrossa tallava la pel·lícula i apareixia com una exhalació davant de la pantalla en blanc proferint tota mena d'amenaces. Momentàniament amansits, l'home ens tornava a engegar les bobines i ens deixava seguir veient aquelles imatges màgiques que ens feien remoure a les butaques de fusta de Can Panxut. El senyor Torregrossa devia ser un sant, però aquella torre humana va ser el nostre Gegant del Pi particular. Un gegant incrustat a la memòria i al descobriment del cinema. Es veu que pels que van perdent la memòria, les presències fantàstiques de la infància són una companyia tangible. L'últim refugi, encara.