Triar els millors
Quan es tracta de càrrecs públics, els responsables del nomenament han de triar els millors per a cada feina, siguin homes o dones, joves o grans, alts o baixos, grassos o prims, d'un color polític o d'un altre. És un principi generalment acceptat, però que poques vegades s'aplica, ja que es tendeix a pensar en els teus, abans que en els altres. Resulta més fàcil controlar una persona de la teva corda, que no pas una que tingui opinió pròpia, encara que s'hagi guanyat més prestigi. En l'àmbit internacional, el principi també és vàlid, però en aquests casos és fonamental l'origen geogràfic.
El cas esperpèntic del director del Fons Monetari Internacional (FMI), Dominique Strauss-Kahn, ha posat en evidència unes regles mai escrites, però sempre vigents, que es posen també en pràctica quan es tracta d'escollir el director del Banc Central Europeu (BCE), el secretari general de l'ONU i altres càrrecs de responsabilitat. El Fons Monetari Internacional té la seu a Washington, ha treballat sobretot al servei del Tercer Món, o dels països emergents, tal com es diu ara, però ha tingut directors europeus. Els americans hi manen d'allò més perquè la seu social és a casa seva, i perquè són els que més diners aporten al Fons; amb això ja en tenen prou. Amb la forçada dimissió d'Strauss-Kahn (jueu francès), els europeus proposen com a substituta madame Lagarde, la ministra d'Economia del govern Sarkozy, una dona molt llesta i que parla un anglès perfecte. Els països emergents com ara la Xina, Sud-àfrica, el Brasil i l'Índia s'indignen per aquest intent de repetir amb un director europeu i proposen per al lloc el mexicà Carsten o una eminència de casa seva. Sorprenentment, els uns i els altres utilitzen el mateix argument. Com que l'FMI haurà de tractar afers de deute sobirà com ara el grec, l'irlandès i el portuguès, és bo que el responsable nou de la institució sigui europeu, segons els uns. Per als altres, i per les mateixes raons, no ha de ser europeu, ja que l'allunyament geogràfic li donarà objectivitat. En cap cas es discuteixen els mèrits personals dels candidats. La zona euro té la capital a Frankfurt, seu del BCE, responsable de la política monetària de tots els estats que tenen l'euro com a moneda. El seu president va ser un alemany, després un francès i ara ho serà, segurament, un italià. No ho serà evidentment un espanyol, perquè encara que fos el millor del món es veuria en ell el representant d'un país que no ha estat cap model de bona acció de govern. Possiblement, el president italià serà substituït per un belga o un holandès, d'uns estats petits, que no molesten. I quan dic que un espanyol no serà mai un candidat, integro en aquest genèric els catalans, que no han tingut res a veure en tot el que s'ha fet i desfet des de Madrid en els darrers anys.
Els responsables de les finances i de les institucions internacionals no es trien per la seva capacitat, sinó, abans que res, pel seu origen. I, en el cas dels catalans, podem excel·lir –i excel·lim– en el camp de la medicina, de l'economia, de les arts, però no tenim cap pes específic en el món polític. No ens triaran mai.
