“Sense esforç no es fa res”

“I tots vosaltres...”. Pujol passa revista al seu voltant. Tretze joves, d'entre 18 i 26 anys, se'l miren amb els ulls esbatanats. Som a l'entrada del seu despatx. Primer, no té gaire clar què fem allí. M'avanço: “Sóc la Mercè Miralles, de Presència”. Ja s'ha situat. Ara li toca al lector, situar-se. Tot plegat es va gestar abans de les eleccions catalanes. A la revista Presència es van publicar diversos articles especials, un dels quals es va dedicar als joves que havien fet 18 anys i que per primer cop podien votar: Ja voten. Vuit nois i noies. La majoria són a primer de carrera. Al desembre, vam rebre una trucada: “En Jordi Pujol vol parlar amb tu”. “Qui?”. I al febrer va ser la trobada. Diu: “Com els veu, els nois?”. “Tenen por del futur”, contesto. “És normal, són molt joves”. I explica que ell sempre està a punt per a qui li ho sol·licita, però que hi ha qui, d'entrada, ja el té guanyat: els que han fet alguna cosa pel país; els grans , i els joves. “Com ho veuria, senyora Miralles, reunir els nois aquí, al despatx?, i que en vinguin més, i de més grans”. Els joves, en rebre la notícia, s'ho van prendre com un gran esdeveniment. De fet, un dels aspectes sorprenents del reportatge és que Pujol és el polític que més coneixen, i del que tenen més bona opinió. A algun li recorda l'avi... Tots, independentment de la seva opció política, volien ser-hi. I hi van ser, ells i uns quants més, el 25 de maig.

25 de maig. Jordi Pujol ens mira, i ens envia a buscar cadires. Es forma una rotllana. I, ja assegut, engega un “som-hi!, vinga, plantegem un tema...”. “Mireu, haureu de treballar, no ho tindreu fàcil quan us incorporeu a la vida activa; d'aquí a quatre o cinc anys les coses potser canviaran i serà més fàcil, però...”. Se'ls va mirant, i ells l'observen, expectants. Esquitxa el discurs amb bromes que els fan riure. Sobre la necessitat d'aprendre idiomes: “El meu anglès l'entén tothom.”. Sobre les possibilitats de les tecnologies: “D'això, d'internet i youtubes no en sé, només els joves sou capaços d'entrar-hi”.

Distingeix tres grups de persones: n'hi ha que a la vida ho tenen cru, que es perden; n'hi ha que van fent, amb dignitat i moderadament feliços, centrats en la família i el treball, i n'hi ha que tenen un horitzó més ampli, amb desitjos propis i per al país “La gent amb inquietud, se'n sortirà”. Cal gent preparada, més que mai; sense esforç no es fa res, i ara menys.

El temps s'acaba, Pujol ha de marxar. “No em fa res tornar a quedar, si voleu...”. Unànimement responen que sí. Quan Pujol ja ha marxat, es llancen sobre la secretària per concretar un dia. Pujol, tan lluny d'ells aparentment, ho ha tornat a fer: se'ls ha ficat a la butxaca.