La intriga

Al Fabra, entre les accepcions del terme intriga, trobem la següent: “Maneig per aconseguir un propòsit, fet amb astúcia i amagadament”. Volia emprar aquest concepte per poder referir-me a la crisi actual, la que anomenem del 2008. Crisi de la qual es parla contínuament i de la qual em sembla que no hem de deixar de parlar, malgrat el perill de fer-nos pesats i poc originals.

Vam conèixer l'existència de la crisi abans de patir-la. Però, de fet, ningú dels que semblava que hi haurien d'entendre obria la boca per advertir-nos. Solament ho va fer un senyor alemany, que fou primer ministre del govern socialista i que es deia Schröder. Aquest va fer les primeres retallades, que no van agradar gens al seu país, i que li van costar el govern. Avui, els alemanys se n'han sortit més de pressa gràcies a la gestió d'aquest polític, perquè va ser prou honest per jugar els interessos generals contra els seus. Ho va veure venir mentre els altres pesaven figues i ara el volen fer sant. Jo n'estic content perquè li tenia simpatia, no pel seu ideari polític, que m'era desconegut, sinó per la seva història personal, encara entranyable per a gent com jo, que hem somiat truites durant molts anys. Schröder era fill d'una vídua que vivia en una barraca d'un camp de futbol que cuidava. El record més viu que invocava d'aquella època era el fred que havia passat. Forma part de “l'Heroica”, d'una generació que hem admirat.

Però en fi, com deia abans, la primera notícia que vam tenir que passava alguna cosa grossa va ser la fallida de Lehman Brothers, el més gran dels bancs del món, juntament amb d'altres americans que també havien fet fallida. El motiu d'aquesta fallida, avui conegut ja per tothom, va ser una simple i mafiosa estafa: vendre a tot el món, gràcies al seu prestigi, paquets de títols financers falsos en forma d'hipoteques incobrables. Una estafa, simplement. Però a la llarga, i a mesura que ens ho van explicant, cada dia descobrim més i més d'aquest joc que ens ha portat a la tragèdia de la crisi. Els Lehman Brothers eren la punta de l'iceberg d'un sistema anomenat neoliberalisme global: l'entrellat de tota la història.

Ara som a la segona lliçó, que és la que ens explica la base de la intriga: un sistema amb aparença de sòlida doctrina econòmica, avalada per prestigiosos economistes de la Universitat de Chicago i de Minnesota (el nostre conseller Mas-Colell, si no ho recordo malament, és deixeble d'aquesta darrera). Es tracta, doncs, d'una doctrina “científica” sobre la llibertat de mercats, en bona mesura com a resposta a la doctrina “científica” soviètica de la intervenció estatal. És a dir, dues doctrines basades en principis que intenten fer-se passar per irrefutables. És curiós que tothom invoqui els déus quan vol tenir raó. El cas és, però, que des de fa vint anys, precisament, arran de l'esdeveniment polític de la caiguda de la Unió Soviètica, de conseqüències mundials, el capitalisme ha bifurcat la seva activitat. Hem passat d'un capitalisme anomenat productiu a un altre, anomenat financer. El primer operava sobre béns tangibles, venia coses pesables i mesurables i
serveis observables. El segon, el capitalisme “financer”, opera en teoria amb títols representatius d'aquests béns físics i mesurables però que han agafat
vida pròpia en el terreny de l'especulació i han deixat de representar, en realitat, el valor de les coses. Hem entrat
en un terreny virtual on els valors es
basen en apreciacions més o menys fantasmagòriques. Per tant, ens trobem amb la contradicció que els títols de la propietat d'una empresa es cotitzen a mil quan aquesta, en la seva realitat física i rendible, val deu.

Els meus amics de tota la vida s'han fet grans com jo mateix. Estem tots jubilats, som gent de classe benestant i completem les nostres pensions amb estalvis que ara perillen. Procedim de l'empresa i de professions liberals. No ens podem queixar si
mirem cap a altres col·lectius, i no ens queixem, però ens han fet malbé la pau que pot comportar una jubilació estable i, alhora, ens
han posat la por al cos. Per què amenacen els nostres fills i néts que
estaran pitjor que nosaltres quan nosaltres som fills d'una guerra civil i d'una de mundial que
va destruir mitja humanitat i que ens va donar una infància i una joventut de fam, fred i misèria? Per què ho han de passar pitjor si ells són fills de l'opulència, d'un món cada dia més obert a la producció de béns materials per a més i més gent? La resposta
és quasi ingènua: deu ser que alguns es pensen quedar tots els beneficis i que els altres perdin els avantatges de la socialdemocràcia.

Potser per aquesta raó tan evident els jubilats i fins i tot els burgesos podem sentir-nos solidaris amb els nois i noies de la plaça Catalunya-Sol, malgrat que els jubilats –i més si són burgesos com en el nostre cas– partim d'una tradició nefasta que considera la joventut menys lloable perquè ens porta la contrària, com si amb nosaltres s'hagués d'acabar el món. Ara no s'ha produït aquest fenomen, i és que anem en el mateix vaixell. Tan preocupant és ser jove sense futur com vell sense assistència. Mentre els que venen hipoteques incobrables segueixen galopant. No hi ha pas gaires símptomes que els parin els peus els estats, que són els únics que poden fer-ho. I cal recordar-ho cada dia als nostres governants.