Opinió

COR AGRE. CARLES RIBERA

Pedra, paper, tisora

No és el primer cop que s'ha volgut conjurar el pànic social carregant contra els nouvinguts

un estudi de la revista Time publicat recentment ha demostrat que alguns micos, quan s'equivoquen, tenen sentiment de culpa, s'emprenyen i intenten no repetir els errors. Són micos però no són ximples, podríem dir que conclou l'assaig. La investigació l'han realitzada uns científics de la prestigiosa Yale School i ha consistit a fer practicar el conegut joc de pedra, paper i tisora a uns macacos. Com que només ho han provat amb macacos em guardaré prou d'extrapolar les conclusions a la resta dels primats, i encara menys la consideraré aplicable a la versió més avançada de la colla, aquests simpàtics homínids que ens autoproclamem dues vegades sapiens sense que ens caigui la cara de vergonya.

La meva prevenció a l'hora d'establir cap paral·lelisme amb els macacos prové de la constatació d'algunes mostres alarmants de reiteració de comportaments erronis per part dels humans d'última generació. No m'ha calgut pas recórrer a cap revista de renom mundial ni a cap universitat de prestigi internacional. Simplement he consultat els resultats de les últimes eleccions municipals a Catalunya. El considerable ascens de l'orientació política racista i xenòfoba al nostre estimat país és innegable, pura estadística. Des del PP fins a la Plataforma per Catalunya. La situació és realment preocupant. Però aquest capteniment per l'espiral ascendent de la imbecil·litat no ho és pel fenomen en si mateix, sinó perquè constata un cop més la incapacitat dels humans per evitar la repetició de les estratègies equivocades. Uns errors que estan perfectament tipificats i verificats per l'experiència col·lectiva. Ensopeguem amb la mateixa pedra una vegada i una altra, com si la memòria no servís per extreure'n lliçons, penedir-nos i rectificar.

El racisme i la xenofòbia, siguin de dretes o d'esquerres, neixen d'una barreja de sentiment de superioritat, una por del desconegut i un temor per la incertesa del futur. Sense el neguit dels temps de crisi, el racisme i la xenofòbia es mantenen en un estat letàrgic més o menys controlat, imperceptible, com una pudoreta de merda de gos en un parc ben cuidat on floreixen les roses, els gessamins, l'espígol i la sajolida. Quan l'herbei es marceix perquè hi ha sequera, sobretot quan hi ha sequera persistent, la sentor de la tifa revifa. Ja em perdonareu el rodolí.

No és pas la primera vegada que una societat ha volgut conjurar el seu pànic carregant els neulers contra nouvinguts. O contra els considerats diferents de tota la vida. El procediment sempre ha estat el mateix, i sempre ha acabat de la mateixa manera: o amb un extermini genocida, cosa que no sembla possible en els temps relativament civilitzats que corren, o amb la constatació que se n'ha fet un gra massa quan ja s'ha comès l'atrocitat. O, simplement, tornarà a ploure i l'aigua esvairà el conflicte i esborrarà el record de la injustícia per tal que, quan tornin les vaques flaques, puguem tornar a caure en la trampa com si fos el primer cop. Quants Albiols, Anglades i companyia ens estalviaríem només amb una mica de memòria, com els macacos.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.