El ministre que hauria volgut ser català

Recordo que l'hivern del 91 un grup de periodistes catalans vam estar convidats a fer un cafè amb el ministre de Cultura, Jorge Semprún. Volia informació dels Jocs Olímpics de Barcelona, tot i que mesos més tard ja no hi era perquè va renunciar al ministeri, en el qual el va substituir el també desaparegut Jordi Solé Tura, que la setmana vinent serà homenatjat al Parlament de Catalunya. Ambdós, de perfil ben diferent, provenien de les files comunistes i s'havien acostat al socialisme de Felipe González. En aquell cafè periodístic Semprún va fer una gran alabança del caràcter català. Feia poc havia visitat Barcelona per mà de Pasqual Maragall. Va comentar que Madrid no aconseguiria mai un consens polític per fer una obra d'aquella magnitud. S'ha de dir que Madrid encara no ha pogut organitzar uns Jocs Olímpics tot i que ara mateix el consens en aquesta matèria és total.

Jorge Semprún estava bocabadat per la transformació de Barcelona, ciutat que havia conegut per mà del seu amic Gil de Biedma. Va preguntar-nos si els catalans n'estaven “orgullosos”. Llavors, i amb un gran somriure, va dir que li hauria agradat ser català i que per això vivia a París. Sempre lluny de Madrid, va afegir. Va voler dir que en tres anys de ministre n'havia tingut prou per adonar-se que fer de polític a Madrid era una contradicció amb la seva vida com a escriptor i com a intel·lectual.

A finals dels vuitanta, el PSOE gaudia d'una còmoda majoria absoluta i Felipe González va fitxar Semprún. Un independent d'esquerres que feia pujar el nivell del govern. Quelcom semblant havien fet els francesos nomenant ministre de Cultura Jack Lang. L'etapa Semprún, però, no va anar prou bé. Els seus companys d'executiu el consideraven un teòric que fugia els caps de setmana a París, a casa seva, per dedicar-se a llegir.

En els darrers anys el perfil Semprún ha estat buscat per presidents catalans i espanyols. Salvant les diferències, Maragall havia apostat per Serrat, Aznar per Racionero i d'altres que han quedat en el secret de la política. Caldria preguntar-se per què és tan difícil l'encaix de l'independent i de l'intel·lectual en la política actual.