Coses senzilles

Aquests dies s'ha parlat i es parla molt de la crisi d'ERC, de la de molts partits que van rebre garrotada a les municipals i, de rebot, de la crisi de la classe política i de la seva concepció de la vida. I sí, segurament cal parlar-ne, però em temo que els termes i les línies de conversa no són les que haurien de ser. Encara que les noves modes en diguin brunch, menjar a mig matí no deixa de ser esmorzar tard o dinar aviat, i amb la política passa el mateix; les coses acaben sent molt més senzilles del que volen mostrar els debats interns i externs dels partits. Trobo curiós que només es parli de renovació després d'una sotragada. Un polític fa ics anys que mana i decideix tornar-se a presentar. Si guanya, continua 4 anys més i, si perd, abandona i declara que és hora de renovar el partit i de deixar pas a gent nova. Sense anar més lluny, l'últim president n'ha estat un bon exemple, però, per desgràcia, no pas l'únic. L'exvicepresident ha tingut els problemes de consciència i la necessitat d'estripar el carnet quan ja no tenia càrrec; no abans que, no ens enganyem, seria més ètic i lloable i tot això, és clar, sense renunciar al cotxe oficial i a l'escorta. L'exalcalde de Reus també ha optat per aquesta via, i un cop perdudes les eleccions, ha anunciat que no serà regidor.

Aquests exemples recents i molts d'altres il·lustren una realitat que, per desgràcia, ens afecten. El desig d'entrar en política és el desig de manar. Tots els discursos carregats de paraules sonores, idees patriòtiques i projectes grandiloqüents i sacrificats no són altra cosa que una màscara per amagar el desig de remenar cireres. En aquesta equació, el servei al país es pot fer des del govern o des de l'oposició, però, segons sembla, no és ben bé el mateix i això afavoreix aquestes fugides que, a mi, personalment, em semblen vergonyoses, indignes i que retraten molt bé la “idea política” dels protagonistes.

Crec que caldria una llei electoral valenta que posés fi a aquesta mena de pràctiques. Si surts escollit, per manar o per estar a l'oposició, compleixes el mandat fins al final, tret, és clar, si és per motius de força major. Si assoleixes el càrrec en nom d'un partit (agradi o no és l'estructura que tenim) no pots renunciar-hi, dir que és teu i passar al grup mixt. Si no hi estàs d'acord, plegues, poses el càrrec a disposició del partit i cap a casa. I altres temes que són de lògica i que els polítics no volen afrontar perquè saben que, si bé de vegades els perjudiquen, sovint els beneficien.