Premsa o piuladissa

La generalització de les xarxes socials per internet està contribuint a banalitzar les nostres preocupacions i els nostres interessos, i la premsa, en lloc de posar seny i restablir les prioritats, s'apunta a la gresca. Sobretot d'ençà que els artistes de l'espectacle i els polítics –si és que aquesta distinció encara és vàlida– han irromput en el galliner virtual a vendre el seu producte, hi ha presumptes periodistes que remenen twitters i facebooks a veure qui li ha dit què a qui, o si algun candidat més ximplet del compte s'ha exhibit en calçotets. La collita és miserable però omple portades. Ara que ja es parla menys dels rebomboris en l'endarrerit món islàmic, a la majoria de la gent només li'n queda el record que els van convocar uns internautes i que un cantant es va cobrir de glòria piulant que poc transitades es veien les piràmides. El periodisme, el de veritat, hauria de fugir com de la pesta de la frivolitat ambient, i buscar el seu lloc en l'era digital oferint tot el contrari: qualitat i fiabilitat; falta anàlisi dels fets, amb presentació de proves, i sobra tant d'intercanvi gratuït d'opinions viscerals; no necessitem tants discursos, declaracions institucionals i rodes de premsa sense preguntes, i ens convenen els treballs de camp allà on passen de veritat les coses, que no és precisament en les acampades a la plaça. Exemple pràctic: i si paréssim d'especular a l'engròs sobre si García Albiol és racista, xenòfob o mala persona, i algú es molestés a parlar amb uns quants dels 26.890 badalonins que l'han fet alcalde (1 de cada 3 electors), a veure com els tracta la vida, que potser n'aprendríem alguna cosa? El periodisme realment ho té difícil, però posats a extingir-nos en quatre dies, més val fer honor a la pròpia història.