Amb aquella alegria
Un dia lleig
Els qui no hem viscut l'horror no hauríem ni de tenir dret a estar tristos. Però els estats d'ànim són com el temps: incontrolables. I que la primavera es disfressi de tardor no ajuda gens a veure-hi clar.
Fa un dia lleig. Si l'estiu s'ha declarat en vaga, que exposi les seves reivindicacions avui mateix. I negociem-hi tant com calgui. O comença a fer el temps que toca o no responc de mi, sóc capaç de qualsevol disbarat. Subornaria els termòmetres, compraria un cel blau al diable i qui sap si cometria delictes pitjors.
Els diaris parlen de Jorge Semprún, que ja no hi és. El 2010 escrivia: “Ni resignat a morir ni angoixat per la mort, sinó irritat, extraordinàriament incòmode davant la idea que aviat ja no hi seré...”. La sort de viure molt comporta la desgràcia de saber que no viuràs gaire més. Semprún, a part de viure, va sobreviure. I mai, mai, mai es va poder desprendre de l'olor de carn cremada dels camps de concentració.
M'escriu un amic. Diu que subscriu totes i cadascuna de les lloances incondicionals cap a Semprún. Però no entén que ningú hagi esmentat que va ser ministre d'un govern que va utilitzar fons públics per contractar mercenaris que es dedicaven a assassinar. “Semprún hi va ser i mai se'n va disculpar. És la seva vergonya i la mort no l'esborra”, sentencia el meu amic. Apel·la a Primo Levi, quan parla d'un altre terrorisme d'estat: “Tan culpables són els que ho van fer com els que ho sabien i no s'hi van oposar, com els que ho van viure plàcidament en el desconeixement i encara no han demanat perdó”.
No seré pas jo qui defensi els GAL, però no sé què dir-li, i callo. Hi ha silencis covards, silencis impotents i silencis que només pretenen oblidar. Semprún ja va triar una vegada viure en lloc d'escriure, conscient que recordar el duria al suïcidi. Però va acabar fent memòria. Transformant l'horror en paraules.
No em va bé l'ordinador, ni la impressora, ni el cervell. S'imposa reiniciar-ho tot. Arrossego un llibre que no llegeixo, i no pas per falta de ganes: mal senyal. Negar-te el que et fa feliç és el primer pas per enfonsar-te en la misèria. Una excompanya de feina s'obligava a invertir una estona diària en algun plaer egoista. Un massatge, unes piscines, una bona lectura. No havia estat iniciativa d'ella, sinó de la psicòloga que la va treure del pou. Hem de tocar l'infern per aprendre a estimar-nos.
Consulto compulsivament el ‘mail', esperant que m'arribi la felicitat a la safata d'entrada. Però no. Hi rebo, això sí, comentaris despectius d'algun lector que no m'ha volgut entendre, potser perquè no m'he sabut explicar. Ai, que aquest dimecres ja no l'aixecarem. I encara em falta descobrir que s'ha trencat sense remei la màquina de fotos que em van regalar quan en vaig fer quaranta. Ha durat dos anys, una setmana i un dia lleig.
