‘Indignats', mitjans i llengua
Els mitjans han dedicat als indignats un tracte de primera com a afer espanyol i un de tercera quant a efemèride produïda al país de Salvador Espriu. Hi ha hagut indignacions a Valladolid i a Figueres, però són les de Madrid i Barcelona les que mediàticament han comptat; dels indignats d'aquí, els mitjans catalans –vull dir de Catalunya– ens ho han dit tot menys quina era la llengua que, u, han usat tots; dos, amb formes soft els uns imposat, i, tres, amb actitud de lluç de parada els altres assumit. Posat que es tracta d'un fenomen social, és a dir de comunicació i d'intercomunicació humana, com és que gairebé ningú n'ha informat ni n'ha mostrat res a banda dels indissimulables cartells escrits en castellà? No és interessant explicar quina llengua s'usa i es fa indolentment usar al càmping de la plaça major de la capital, ai!, del país? No és un tema important per ser debatut pels tertulians, el cas de la llengua escombrada amb el mateix argument proferit a les assemblees universitàries de fa 40 anys: “en castellano/español nos endendemos todos”? No diu l'oficialitat que el 95% de gent que dorm i menja a Catalunya entén el català? Si és així, l'interès periodístic augmentaria pel fet que sigui imposat un idioma per individus soi-disants partidaris de la llibertat, etc. Si no és així –si el català no és tan entès– l'interès periodístic també creix: els governants ens enganyen, i, doncs, amb quina finalitat? Vostès mateixos, a mi se m'acaba el paper.
