El nostre propi gep

No sé per què m'he trobat tres notícies amb la discapacitat com a denominador comú. I això m'ha fet pensar. Mirin. L'una parla d'un noi de 18 anys de les Filipines que fa 59,7 centímetres i l'han declarat l'home més petit del món. Aquesta minusvalidesa o discapacitat li ha valgut el dret d'entrar a les pàgines del Llibre Guinness dels Rècords. I això ha reportat un benefici econòmic que d'una altra manera ni ell ni la seva família no s'haurien pogut mai imaginar. L'altra informació diu que el municipi valencià de Bonrepòs i Mirambell ha reelegit l'alcalde. Que sigui tetraplègic des dels quinze anys no ha sigut cap obstacle per guanyar els comicis perquè no només ha tirat endavant el seu programa de govern sinó que els seus veïns li han renovat la confiança quatre anys més. Ja ho reconeix el mateix batlle, Jesús Raga: “El problema és la crisi i no si vaig amb cadira de rodes!”. I la tercera notícia engloba els dos casos anteriors. Un informe de l'Organització Mundial de la Salut, l'OMS, diu que hi ha 1.000 milions de persones que tenen alguna discapacitat en el món. Això representa un 15% de la població mundial, percentatge que asseguren que creixerà a causa de l'envelliment dels ciutadans. El document insta governs i autoritats a esforçar-se perquè aquestes persones puguin portar una vida normal i no se sentin estigmatitzades. Estic d'acord amb la directora general de l'OMS, Margaret Chan, que ha dit una veritat com un temple: la discapacitat forma part de la condició humana. Sí. Tots tenim alguna discapacitat, temporal o permanent, en algun moment de la vida, començant per aquella que ens fa creure millors que els altres i no veure el nostre propi gep. I és per això que hauríem d'esforçar-nos a trencar obstacles i barreres que segreguen persones que per aquesta condició són arraconades de la societat. Tots naixem amb mancances. Uns amb poca intel·ligència, d'altres amb poca alçada, uns altres amb poc tacte, poca vista, uns amb poca voluntat, d'altres amb poc sentit de la responsabilitat… Ja d'entrada la paraula que la societat ha triat per definir-ho és poc adequada. De vegades, no ser capaç de veure que tots som diferents i que tots tenim el mateix dret a representar el nostre paper en aquesta auca ens fa menys vàlids per opinar i jutjar l'altre.