L'Ulisses més trist

De tots els desastres provocats pels humans en els darrers anys, el que més m'ha impressionat és el de la guerra a l'antiga Iugoslàvia. No me'n sabia avenir, que en l'Europa que havia sobreviscut als milions de morts i destrucció dels dos grans conflictes del segle XX, just abans de tombar el segle i a uns centenars de quilòmetres de casa nostra, individus com nosaltres mateixos estiguessin massacrant d'una manera salvatge els qui eren els seus veïns. Són d'aquells fets que fan témer pel futur de la raça humana, perquè fan perdre l'esperança en el present, i no hi fa res que Milosevic ja sigui mort, que a Karadzic, el gran ideòleg de les matances, faci tres anys que l'estiguin jutjant, i que ara Mladic, el carnisser de Srebrenica, també estigui davant el tribunal de l'Haia.

He pensat en l'ex-Iugoslàvia a propòsit de la revisió de la pel·lícula La mirada d'Ulisses, que el grec Theo Angelopoulos va rodar el 1995, amb l'insuperable Harvey Keitel, quan el desastre balcànic encara fumejava. Keitel (Ulisses) és un director grec a l'exili que segueix la pista d'uns films dels germans Manakis (pioners de la cinematografia en aquella zona) perduts en algun lloc dels Balcans. El seu pas per un Sarajevo devastat és colpidor i poques imatges cinematogràfiques diuen tant com l'escena de la desaparició enmig de la boira del director de la Filmoteca i tota la seva família, davant la impotència i l'estupefacció en la mirada d'aquest Ulisses, que no és una versió moderna de l'heroi d'Homer a l'Odissea i l'Ilíada, ni tampoc dels personatges de l'Ulisses de James Joyce, que va situar la seva mítica novel·la just el dia 16 de juny de 1904.