Els marges vells

En una ruta literària recentment organitzada pels entorns de la Nou de Gaià hi vàrem incloure uns textos d'Antoni Rovira i Virgili, la majoria publicats com a articles a La Publicitat i recollits per primera vegada l'any 1928 en un llibre titulat Teatre de la Natura. Posteriorment el llibre fou reeditat l'any 1947 per Edicions Catalònia a Mèxic i més recentment, l'any 2000, Proa en va fer una nova edició amb l'afegitó d'altres textos anomenats en el seu conjunt Teatre de la Ciutat. Els articles inclosos en l'esmentada ruta literària eren els dedicats als garrofers, a les oliveres i als marges vells. Tres elements extraordinàriament comuns en els paisatges prelitorals del Camp de Tarragona, que Rovira i Virgili devia conèixer amb profunditat i estima.

En el cas dels marges vells Rovira i Virgili, avançant-se en el temps en la valoració de la pedra seca, els elevava a la categoria de patrimoni: “Haurien d'ésser declarats monuments nacionals per tal que tinguessin una protecció eficaç contra les mans impies dels bàrbars destructors”. M'han revingut les percepcions que Antoni Rovira i Virgili va saber bellament transmetre, en cercar per la partida de les Aranelles de Bràfim unes terres que havien estat propietat del metge Antoni Bosch i Cardellach, sabadellenc casat amb una pubilla de Bràfim. Bosch i Cardellach (1758-1829), entre moltes altres coses, va deixar escrita una mena de memòria en la qual parlava dels avantpassats de la família de la muller i de les terres que posseïen, indicant, en aquest darrer cas, els conreus que es produïen en cada tros de terra, els tributs que es pagaven i l'origen i evolució de la propietat familiar. Arribava a la perfecció descriptiva dibuixant amb molt detall els plànols de cada propietat. Plànols de terres que amb les indicacions de topònims, límits, i camins he pogut identificar damunt del cadastre actual i de les imatges aèries de Google Earth.

Les terres que la muller de Bosch i Cardellach tenia per herència a la partida de les Aranelles de Bràfim són molt planeres. Pel nord fan límit amb el terme d'Alió ben a prop de la carretera de Valls al Vendrell, i per llevant no són gaire lluny del polígon industrial o logístic dels dos esmentats pobles. L'absència de corbes de nivell ens podria fer pensar en la inexistència de marges. No és així, al contrari, la pedra seca hi és generosament abundant. En gairebé cap cas serveix per contenir parades de nivells diferents. Els marges, dits de dues cares, són de fet amuntegaments ordenats i lineals de pedres, autèntiques muralles posades als límits de la propietat En alguns casos són espectaculars, amb alçades de dos metres i amplades de dos i tres. Pedres que els pagesos de l'època van haver de treure de les parades per tal de poder-les conrear. Un esforç ingent, que ens ha pervingut com a testimoni de les formes d'arrabassar i conrear la terra i com a herència patrimonial, la que Rovira i Virgili valorava profusament.

En aquest espai de terra de què els parlava s'hi condensen entrelligades la riquesa antiga i la present. La d'ara amb els conreus que s'hi donen: vinya, oliveres, cereals, cirerers. L'antiga ve donada per la mateixa configuració de la terra, per les parades, pels marges, per dues barraques de pedra seca, pels camins antics, per la cisterna, per una pallissa de belles proporcions, per les oliveres de soca àmplia, algunes de les quals poden ser les que Bosch i Cardellach, l'any 1814, qualificava de “novelles”.

Tot això em fa pensar en l'immens patrimoni de tot ordre que es condensa en els espais agraris. Patrimoni que podem defensar de moltes maneres, una d'elles amb un consum alimentari més intel·ligent i sostenible, valorant la producció propera, canviant l'esnobisme per un raonat patriotisme alimentari.