Els polítics no ofereixen credibilitat
Malgrat que l'anomenat “joc democràtic” sembla impertorbablement sòlid, la realitat és que cada cop més els nostres polítics estan perdent la seva credibilitat. Probablement és perquè, en comptes d'emmirallar-se en la democràcia dels països nòrdics, per posar un exemple, han copiat el model barroer dels veïns amb qui comparteixen debats en el Congrés dels Diputats. No en tenim prou, tots plegats, de ser menyspreats i espoliats contínuament pels polítics espanyols, que encara hem de veure com a casa nostra s'aplica la seva manera de fer política? Quan Catalunya era un país sobirà, s'havia assolit un molt alt nivell democràtic, però des del 1714, quan vàrem perdre la sobirania, hem anat perdent altres actius del nostre tarannà, com ara l'anomenat seny català, i no fem res, o molt poc, per salvaguardar la nostra idiosincràsia.
Els darrers processos electorals, el del 28-N i el del 22-M (aquest de manera més evident) posen de manifest que tant els nostres polítics com els mateixos electors no tenim prou sentiment de país, ni capacitat, maduresa o voluntat per bastir un engrescador projecte nacional. Tot i que han passat més de trenta anys del franquisme, no s'observen gestos inconfusibles dirigits a construir els fonaments de la Catalunya, democràticament consolidada, políticament lliure i sobiranament ben encaminada, per esdevenir un poble independent sense supeditacions innecessàries. No és això, però, el que malauradament anem verificant a casa nostra. Obviant voluntàriament els partits espanyolistes, dels que han obtingut més representació, uns (els que ara el vent els bufa a favor), un cop reconquerida la Generalitat, continuen supeditats als interessos dels grups econòmics i financers que els donen suport. Això els obliga, com és el cas del pressupost, a pactar amb l'espanyolisme radical, com també pactaran amb qui sigui, per poder aprovar la llei òmnibus amb la qual es pretén derogar o modificar les bases de l'estat del benestar, desmantellant, per exemple, l'obra de govern tripartit, com les polítiques sanitàries, d'ensenyament o del benestar social. Els altres, submergits en plena crisi d'identitat, per raó de la seva doble ànima (espanyola i/o catalana) no aconsegueixen clarificar si són una franquícia del PSOE o un partit català sobirà, amb –només– relacions ideològiques amb el socialisme espanyol. Ni uns ni els altres, però, tot i etiquetar-se de catalanistes, ens han manifestat, de manera prou palesa, la voluntat de conduir Catalunya vers la seva plena sobirania nacional. Tot el contrari, continuen expressant-nos, diguin el que diguin, una actitud unionista i una submissió als dictats de Madrid.
Pel que fa als partits amb poca representació, la immaduresa és encara més deplorable, especialment entre els partits independentistes. Tenen el discurs i els objectius mitjanament clars, però el comportament dels seus dirigents és tan irresponsable com desmotivant, cosa que els ha passat factura tant en la primera com en la segona contesa electoral. Aquesta immaduresa no només l'exterioritzen el polítics, també la ciutadania, i l'anomenada societat civil encara no ha reaccionat prou per capgirar la inèrcia viciosa dels polítics i deixar de votar aquells que només els preocupa no Catalunya sinó complaure –també per interès propi– els grans responsables de la crisi: banquers i financers.
Malgrat que el panorama polític català no és gaire engrescador, tots hem pogut observar el ressorgiment de moviments com el dels “ indignats”. Seria positiu que clarifiquessin quins són els seus objectius nacionals. També cal donar suport a les associacions que treballen pel dret a decidir, car ells poden forçar que la societat civil i la ciutadania siguin els veritables catalitzadors de la Catalunya sobirana i independent que molts, cada dia més, desitgem i somiem.
