Majoria nacional a Euskadi

La societat espanyola està malalta de nacionalisme radical espanyol. Durant aquests darrers anys tots els poders fàctics i els aparells de l'Estat han presentat el pacte antinatura PP-PSOE com la normalitat a Euskadi, sense adonar-se que el que estaven fent era preparar el que després ha succeït, que la realitat d'Euskadi sorgís a través de l'exercici de la democràcia, que ha imposat la veu de la majoria social al país, d'una manera nítida i clara. La societat espanyola està malalta, perquè s'ha viciat de l'estratègia del tot és vàlid, del “todo por la pàtria”, per tal de derrotar la lluita armada i revolucionària de l'organització ETA. Contra ETA es van anar teixint complicitats, silencis, “clavegueres”, impotències i complexos, que van provocar en la majoria de la població de l'Estat la creença que el problema basc era exclusivament de “terrorisme”. Per vèncer-lo es van utilitzar tots els mitjans, els legals, però també els inconfessables i, a més a més, es va crear una casta política espanyolista, que venent-se com a víctimes de la situació de violència imposava sobre la nació basca els seus ideals lingüístics, polítics i nacionals.

La violència, doncs, d'ETA, que en els últims anys del franquisme i la primera etapa del postfranquisme, vulguem o no reconèixer-ho, va permetre passos endavant per a Euskadi, es va convertir en la corda que va ofegar la reivindicació nacional basca. I així ha estat durant dècades. El que va reivindicar al seu moment Herri Batasuna, els diferents grups polítics abertzales, la majoria sindical nacionalista i, fins i tot, una part molt important del PNB, era col·locat en l'oblit i considerat tot com a influència del “terrorisme”. I així, repetim, es va fer una campanya fratricida de l'Estat i els sectors espanyolistes d'Euskadi contra l'organització armada ETA, però també contra la majoria social abertzale, la cultura, la llengua i les tradicions basques. Tot valia per acabar amb la teranyina que, suposadament, havia teixit ETA.

Però els anys han anat passant i, si bé és cert que centenars de persones van ser víctimes de la violència armada d'ETA i, per descomptat, han de rebre un reconeixement i, fins i tot, el penediment dels qui van cometre les brutals accions, del que no es parla mai és dels milers i milers de ciutadans bascos que, durant dècades, han patit la persecució, la repressió, la presó, la tortura i, en alguns casos, l'assassinat per la defensa d'un país que havien exercit.

Ara que sembla que es vol normalitzar la situació d'Euskadi, és obvi que ETA ha de deixar d'existir, però això hauria d'anar acompanyat, indefugiblement, com es va produir a Sud-àfrica o a Irlanda, per un reconeixement de totes dues parts de tot el mal fet, en les proporcions exercides per cadascuna d'elles. A banda d'això, i tenint en compte que una ha estat més forta que l'altra, també hi hauria d'haver una reflexió de la societat, els mitjans de comunicació, els poders fàctics, les forces polítiques, que s'haurien de preguntar per què tants silencis, per què tanta hipocresia, per què haver tancat els ulls i les orelles a tant patiment, a tanta injustícia i a tanta opressió.

La societat espanyola, els seus aparells d'Estat i els seus mitjans de comunicació que van aplaudir el pacte antinatura PP-PSOE a Euskadi ara no poden no acceptar el resultat dels comicis, quan les urnes han derrotat les maneres de fer del passat i la societat basca s'ha pronunciat amb la claredat que ho ha fet. Hi ha una majoria social nacional: PNB més Bildu. Aquesta, més la majoria sindical i el món de l'esquera, és la realitat d'Euskadi. Tot i que no s'ha d'oblidar la important minoria espanyolista, en gran part representada pel PP i en menor mesura pel PSOE. A més, cal dir que no tot el PSE pensa igual. Per sort, aquests últims anys, moltes bases socialistes, en especial les procedents del marge esquerre i dels sectors més obreristes, estaven cansades d'ésser el company de viatge del PP i recordaven el pacte històric que sempre han mantingut amb el PNB. En aquests moments, després de les eleccions municipals, una Euskadi contundent ha emergit: Bildu i el PNB són la majoria social del país i, tot i que el PNB està passant per una crisi de lideratge i que hi ha sectors dels “negocis” d'aquest partit que no voldrien perdre ni arriscar res, s'adonen que el canvi o el fan ells cap a la sobirania o el faran les classes populars amb Bildu.

L'Estat està desorientat. Els seus aparells repressius estan nerviosos, poden perdre la feina, els privilegis i les impunitats que durant anys han tingut. I les seves anàlisis sobre la realitat d'Euskadi i de la mateixa organització ETA denoten inquietud pel seu futur. L'Estat es planteja, dia a dia, quina és la nova estratègia per destruir la majoria social que conformen el PNB i Bildu, ajudada pel moviment sindical basc. L'excusa d'ETA potser ja no els serveix, tot i que intentaran mantenir la “flama encesa”. Els més intel·ligents, però, ja han començat a preparar la fórmula d'èxit que ells anomenen “a la catalana”. Quina? Doncs la d'atiar al màxim les contradiccions, enveges, lluites fratricides entre dirigents abertzales, tant de Bildu com del PNB, tot intentant que no sorgeixin grans líders i opcions serioses per, així, utilitzant tots els mitjans, desprestigiar el moviment nacional basc, seguint vinculant Bildu amb ETA i, fins i tot, presentant alguns sectors del PNB i del sindicalisme basc com “ximples útils” d'aquesta organització armada.

Però els més llestos de la intel·ligència de l'Estat saben que aquesta és una estratègia de curt recorregut i que les properes eleccions nacionals basques portaran la fi del pacte antinatura PP-PSOE i d'un lehendakari que ha actuat com un titella. En els propers mesos, doncs, el món abertzale, tant de Bildu com del PNB, ha d'anar amb molt de compte, amb molta cura, i fer cada passa amb molta prudència i responsabilitat, evitant les lluites fratricides. L'objectiu ha d'ésser presentar a les properes eleccions nacionals basques dues opcions clares, però que a la vegada estiguin disposades a entendre's i a governar Euskadi des d'una perspectiva netament sobiranista. Una nova Euskadi s'albira. Esperem que ni ETA ni l'Estat caiguin en la temptació de continuar amb l'excusa de la violència, que ho justifica tot.