Llibertat i família
el futur immediat dels pactes familiars estarà presidit per una progressiva ampliació de l'àmbit de l'autonomia de la voluntat”
Fa trenta anys, en l'àmbit del dret patrimonial –el dret dels negocis– es podia pactar lliurement gairebé tot sense cap mena de límit, mentre que en l'àmbit del dret de família no es podia pactar gairebé res –tot estava prohibit o taxat rigorosament–, fins al punt que alguns juristes defensaven la idea que les normes de dret de família eren de dret públic. Ben al contrari, actualment, en l'àmbit del dret de família es pot pactar gairebé tot el que es vulgui –àdhuc en previsió d'una hipotètica i futura ruptura matrimonial–, mentre que en l'àmbit del dret patrimonial no es pot pactar gairebé res sense passar abans per uns burots rigorosos d'innombrables controls, llicències, autoritzacions, permisos, comunicacions i altres requisits d'un univers administratiu que esdevé més opressiu –i preventiu– cada dia que passa. I si no ho creuen, preguntin-ho a un empresari que tot just hagi acabat d'instal·lar la seva empresa, si ja s'ha recuperat de l'esgotament provocat per la gimcana que ha hagut de superar amb penes i treballs.
Aquest fenomen de desregulació de la família no és gratuït i respon a una deriva social cada vegada més perceptible. Estem –ha escrit el filòsof Alejandro Llano– davant un decaïment de l'espai públic, motivat per un replegament de l'acció i de la paraula cap a una privacy que s'entén en termes intimistes, i en la qual els únics intercanvis amb l'exterior són de tipus mercantil. Aquest predomini de la mentalitat privada professional en la vida de la majoria de la gent fa que l'espai públic quedi en mans dels polítics professionals als quals els ciutadans es limiten a votar periòdicament, en el millor dels casos, però sense que els mateixos ciutadans participin després de cap manera en la gestió dels afers col·lectius. Es consolida així una societat consumista i permissiva que posa a l'abast dels ciutadans una àmplia gamma de compensacions sensibles, per tal que no interfereixin després, amb les seves arbitràries ocurrències, en els processos públics, gestionats en exclusiva per experts anònims avalats, a la vegada, per grups de pressió sorgits entorn dels poders financers. Hannah Arendt va advertir d'aquesta implicació directa entre l'hedonisme i el que en deia “societat d'irresponsabilitat limitada”: “L'hedonisme, la doctrina segons la qual només les sensacions corporals són reals, no és sinó la forma més radical d'un mode de vida no polític, totalment privat, el veritable compliment de la sentència d'Epicur: viu en l'ocult i no t'ocupis del món”.
L'ampliació de l'àmbit de l'autonomia de la voluntat en el camp del dret de família –i, en concret, en el contingut dels capítols o pactes matrimonials– respon, en bona mesura, a aquest corrent de pensament: munta-t'ho com vulguis dins de casa teva, casa't i descasa't amb qui escullis sense cap mena de límit i tantes vegades com vulguis, organitza la teva vida de parella i les conseqüències de la seva dissolució com prefereixis, consumeix tot el que puguis fins a quedar tip, vota cada ics anys i no et preocupis de res més, ja que tota la resta et vindrà donada pels que en saben i, per sobre d'aquests, pels que els paguen, que són els qui de debò remenen les cireres. Per tant, no hi ha dubte que el futur immediat dels pactes familiars estarà presidit per una progressiva ampliació de l'àmbit de l'autonomia de la voluntat, tant pel que fa a la regulació de les relacions econòmiques de qualsevol dels models de família que proliferen com pel que fa a la previsió de les conseqüències de la ruptura de la convivència, amb la pretensió de plasmar en la realitat la vella aspiració de si te he visto no me acuerdo. I tot això s'inscriu, en efecte, en un procés de dilució dels models tradicionals de convivència i sociabilitat, característic de les societats evolucionades, els efectes del qual són susceptibles de valoracions molt dispars i matisades.
Ara bé, tot i que –als països de la nostra cultura– la tendència del dret comparat sigui encara expansiva de l'àmbit de l'autonomia de la voluntat en els negocis familiars, cal veure que es pugui anar molt més lluny del que ha anat, recentment, algun ordenament jurídic modern. D'altra banda, també s'hauran d'avaluar críticament –passat algun temps– els efectes socials d'aquesta tendència. Perquè la conquesta de la llibertat individual és un fi en si mateix, però això no significa que el seu exercici manqui de límits, quan aquests són imposats per raons d'interès general. Estic d'acord que, després de la promulgació de la Constitució, la base de qualsevol regulació de la família són els drets fonamentals –drets individuals– dels ciutadans, que no canvien de condició pel fet d'estar integrats en una família. Però no ho estic tant que la principal justificació de qualsevol regulació de la família sigui assegurar els drets individuals de totes i cadascuna de les persones que la formen. Existeix un interès de la família que la societat, jurídicament organitzada en forma d'estat, ha d'assumir i fer seu, i imposar la seva prevalença per raons de interès general, únic principi ètic de validesa universal no metafísic. Els principis de la Il·lustració –com l'autonomia de la voluntat individual– porten també dintre seu el germen de l'autodestrucció, quan s'exacerben fins al paroxisme. Per tant, en el futur no es tornarà a una institucionalització rígida de la família, però tampoc tot serà a la carta. Prevaldran alguns models. És llei de vida. La història és sempre pendular.