El minuet

Als pobles i a les ciutats de la costa, l'estiu hi arriba abans. Abans que hi arribi la temporada de vacances, abans del solstici d'estiu, abans que s'acabi el curs escolar. Només cal que les temperatures s'enfilin una mica i la gent ja té sensació d'estiu. Els carrers s'omplen de noies ensenyant el melic, nois amb bermudes i xancletes, homes i dones que baixen cap a mar amb la tovallola i el bronzejador a la bossa. Aquest any les platges són plenes a vessar des de final de maig: hi ha més gent a l'atur.

Tot plegat fa que l'estiu es faci present just en el moment que ja ens impacientàvem. Deia Josep Pla, a Les hores, que l'any és una contradansa d'equinoccis i solsticis, perfecta com un minuet. L'alternança entre estiu i hivern, entre calor i fred, entre disbauxa i ordre, ens fa sentir més vius i ens estalvia el tedi de la monotonia. Els moments més emocionants de l'any són els que anuncien un canvi. Aquelles tardes de final de setembre, quan la llum encara conserva les clarors de la canícula però l'aire ja és fresc i higiènic i ens fa intuir la tornada dels horaris i dels vells costums. O aquells matins d'abril, radiants, de cel blau, amb un pressentiment de pluja a cada núvol. I aquests dies que vivim ara, a les acaballes de juny, el mes de les revoltes i les revetlles. Diuen que aquest any aquests dos conceptes podrien esdevenir-ne un de sol que omplís el cel de focs aquesta mateixa nit. Una nova modalitat de protesta, una protesta poètica. Una altra nit de Sant Joan. “A la nit, les nostres famílies i altres veïns que ens havien donat trastos es reunien al voltant del foc. Menjàvem coca, bevíem xampany i durant una estona contemplàvem hipnotitzats la dansa de les flames. D'algun jardí proper n'arribava la música d'una revetlla, amplificada per la serena de l'estiu, i els pares en ballaven quatre compassos de per riure. Els nens tiràvem els petards massa de pressa, a batzegades, sense control, i quan se'ns acabaven buscàvem maneres de distreure'ns. Si els grans no estaven al cas, agafàvem un bastó i esbotzàvem una part de la foguera per veure saltar les guspires”. És un tast del magnífic llibre Els castellans, de Jordi Puntí. Ple de memòria, ple de literatura, ple de reflexions, ple d'un català net i transparent. Us el recomano amb entusiasme.