Perfeccionisme democràtic
T ot sovint algú ens recorda que vivim “en unes democràcies imperfectes”. Arran de tot el moviment popular relacionat amb la indignació i les acampades, s'ha posat sobre la taula un debat que podria ser enriquidor i alhora formatiu. Tot plegat ens ha pogut servir de termòmetre per avaluar moltes de les idees que tenim sobre la democràcia representativa, el poder de les lleis i dels mercats, la sobirania, la qualitat de classe política, etc., i ens ha fet adonar de l'estat de la qüestió. ¿Democràcies imperfectes? ¿Pot ésser d'una altra manera, però? ¿Existeix la democràcia perfecta? ¿Ha existit mai? ¿Potser no és la democràcia el poder de la imperfecció a través de la imperfecció, oposat als perfeccionismes, teòricament llibertaris i igualitaris, que hem assajat, amb resultats coneguts i horrorosos, durant els últims dos segles?
Parlar de la democràcia com d'un règim imperfecte no és entendre la seva naturalesa. La democràcia no promet res: només garanteix que, gràcies al pluralisme i al respecte a les lleis i a les minories, podem intentar arribar a acords puntuals i sempre reversibles que puguin provar de resoldre les dificultats que ens planteja la vida en comú. En el fons, pot ser que el malestar que trobem en aquests moviments provingui de la fallida de les velles utopies, perquè, després del fracàs dels totalitarismes, la democràcia liberal no ha estat capaç de construir un ideari, un sistema de projeccions més o menys idíl·liques que engresqui la ciutadania. ¿Cap a on van les democràcies liberals?
¿Quina il·lusió de vida col·lectiva futura ofereix la democràcia? Cap ni una. La democràcia només garanteix les llibertats perquè els individus puguin intentar portar una vida digna dins el marc de les lleis, al marge de l'arbitrarietat del poder polític, però no marca cap camí que ens hagi de portar indefectiblement cap a un horitzó futur més ben avingut. Una de les coses que més s'han sentit a dir és que s'havia trencat una dinàmica històrica, la que afirma que els fills ho han de tenir tot més fàcil o disponible que els pares, com si hi hagués un impuls en la democràcia cap a un futur regit pel més i millor. La fallida d'aquesta il·lusió és la que ens ha portat a posar en qüestió tot el projecte.
Tots els totalitarismes estaven farcits d'utopies, eren armes carregades de futur. La democràcia no augura res, no ens diu que hem d'esperar cap progrés ni cap meravella, almenys no per ella mateixa. Quan els partits ocupen el poder sí que sovint ens volen fer creure que anem dirigits, gràcies a alguna mena de “gran marxa”, cap al millor: l'estat del benestar feliç i equilibrat o el mercat lliure de l'abundància per a tots, depenent si les consignes ens arriben de l'esquerra o de la dreta.
Tanmateix hi ha abstenció, vot en blanc, i vot nul, moviments diversos que pretenen incidir i obligar la democràcia a fer un canvi de tal com l'entenem. Per una banda, hi ha un realisme dolent, el dels desencantats que, repetint-se que no hi ha més cera que la que crema –que no hi ha res a fer–, ja han deixat de projectar cap il·lusió. I, per l'altra, els malalts d'idealisme o perfeccionisme. Els dos extrems són igualment perillosos. L'un es conforma covardament amb el que hi ha: els partits brindats, un electorat poc exigent, uns candidats mediocres, etc. Però a l'altre costat hi ha el purità que viu empès per un perfeccionisme fora de tota mesura, i que és incapaç de distingir, i ho voldria tirar tot a l'abocador. El moviment de la indignació ha fallat –i seguirà fallant en les seves derives– per culpa d'aquest extremisme tan rígid.
Els ideals neixen del desencís davant de la realitat. Només perquè la realitat no ens satisfà projectem ideals que pretenen corregir-la. L'ideal neix per corregir la realitat: però el que toca després és transformar-la, cosa per la qual els ideals no han bastat mai. Només els ideals que saben pactar amb la realitat poden arribar a triomfar. Els altres mai passaran de belles paraules, somnis vans. Quan els ideals es transformen en fets sempre són una cosa diferent de la projectada en l'inici. Aquesta és una vella lliçó de les lluites antifranquistes: molts antifeixistes se senten decebuts davant de la democràcia, a la qual consideren una traïció a uns ideals llibertaris de molt més recorregut. El perfeccionista sempre se sent decebut, doncs, precisament perquè la funció dels ideals és no acabar mai de complir-se (sinó apujar l'aposta fins a un punt sempre esmunyedís).
Hi ha un perfeccionisme de la democràcia que s'agafa literalment algunes de les seves proclames. Així, Abraham Lincoln, a Gettysburg, va definir la democràcia com “el govern del poble, pel poble i per al poble”, però portar fins a la seva literarietat aquesta frase ens duria a una realitat molt pitjor que la que tenim avui dia.
El perfeccionisme —atiat sovint per intel·lectuals— és el terreny adobat pel demagog. Aquest sempre voldrà fer creure a l'electorat que el poble no té el poder, que s'ha traït la literarietat de l'ideal, i per això atiarà les baixes passions de la massa. I ja fa molts segles que estem advertits que la democràcia pot degenerar en oclocràcia, o govern de la massa irracional.
La democràcia pot derivar en oclocràcia: les turbes —sovint els desposseïts per la conjuntura econòmica— pretenen el poder. Masses rabioses, sorolloses, que, imaginant-se ser les portadores de la voluntat general, volen ocupar l'escena. El poder dels que més criden, dels pitjors, minories enfervorides per ideals traïts. És el govern demagògic instaurat en nom d'un puritanisme insaciable.
