Patriotisme bancari
Una pàgina sencera de The Economist –el setmanari econòmic més llegit del món– estava dedicada fa uns dies al Santander. Sota el lema “Un banc fort i global”, el grup bancari presenta l'origen geogràfic dels seus beneficis. El Banc de Santander té la seu social a la capital de Cantàbria, que és on celebra les juntes d'accionistes i d'on és la família Botín, que controla el banc des de fa tres generacions. Però els serveis centrals del grup són a Madrid. Segons el mapa de la procedència dels beneficis del banc, el Brasil aporta el 25% del total; la Gran Bretanya –sota la presidència d'Ana Patricia Botín–, el 17%; els Estats Units, el 10%, i la banca al detall d'Espanya, el 13%. Dit d'una altra manera: el 87% dels beneficis del banc es generen fora de l'Estat espanyol. Aquest anunci es proposa posar en evidència el risc espanyol mínim del Santander i tranquil·litzar els mercats internacionals. Si l'economia espanyola s'enfonsa, el banc no s'enfonsarà amb ella, ni de bon tros.
No és la primera vegada que el Santander demostra la seva poca confiança en el seu país. El banc va créixer amb el franquisme i gràcies al franquisme, en estreta col·laboració amb la dictadura. La mort de Franco el 1975 el deixà neguitós. No es pot pas dir que cregués o donés suport a la transició democràtica. El 1976 el pare Botín va fer un viatge per Amèrica Llatina i començà a comprar bancs d'aquell continent: a l'Argentina, Xile, Uruguai, Brasil, Costa Rica, Panamà, Guatemala, República Dominicana, El Salvador i Equador. Era una manera com una altra de dir que l'evolució de la política espanyola no li mereixia cap confiança i que buscava seguretat en el negoci a l'estranger. Però la jugada no li va sortir bé. El 1982 la pràctica totalitat de les repúbliques llatinoamericanes suspengueren pagaments. El risc del banc en aquells països, segons el Financial Times –5 de maig del 1983–, era superior als recursos propis del Santander. Però el pare Botín actuà molt hàbilment: va ser un dels dos presidents de bancs espanyols –l'altre va ser el català Lluís Valls-Taberner– que felicitaren Felipe González amb motiu del seu triomf electoral. En compensació, el cap del govern socialista espanyol va fer unes declaracions en les quals deia que no tindria cap inconvenient a obrir un compte en el Banc de Santander, per a contrarestar els rumors que corrien. El Banc d'Espanya podia haver posat panxa enlaire el banc, si traduïa en pèrdues el seu risc a Amèrica, tal com va fer amb altres bancs i sense tants motius, però no li va dir res. El Santander va vendre les seves filials en una sèrie d'operacions poc vistoses i poc netes, que li provocaren fortes pèrdues, i amb temps i una canya es va refer. Al cap d'uns anys repetirà la seva onada d'inversions a l'Amèrica Llatina, com si no hagués estat res. Els resultats, per ara, han estat bons.
Ningú obliga un banc a ser patriòtic. Diuen que els banquers no tenen pàtria i potser és veritat. Però només buscar el diner i prescindir de valors crea malestar. O no?
