Clemons

Ja no hi ets, Big Man, però quedarà el so del teu saxo torrencial i agut, aquella extensió dels teus pulmons que parlava més i més alt que la teva veu pausada i greu. Vas ser parella de fet de Bruce Springsteen durant quaranta anys a dalt de l'escenari, i el vostre duet era sens dubte l'ànima de l'espectacle; el seu cantar arrossegat i rogallós, el teu metall que tot ho omplia i tot ho empenyia; els vostres diàlegs, les bromes, el teatre que només és possible en un matrimoni longeu i divertit.

A l'hora de presentar els membres de la banda, el Boss sempre complia el ritual. Et deixava a tu per al final, i aleshores, amb el last but not least de rigor, engegava la lletania d'hipèrboles; el ministre del Soul (o sigui, de l'esperit, literalment), el secretari de la fraternitat humana, el rei de la terra, Clarence Clemons! Tu somreies, feies aquella ganyota de paciència amiga, donaves les gràcies amb les dues mans en posició de pregària i au, a bufar.

Diuen que us vau conèixer quan et vas presentar un dia als assaigs del jove Bruce. La llegenda diu que et vas plantar a la porta, a contrallum, amb els teus deu pams de vol, i vas dir que volies tocar amb aquell noiet que era tot nervi. Qualsevol s'hi negava, va pensar Springsteen. Després va quedar clar que eres gran en tots els sentits; en talla, en afecte, en cor, en talent. Monumental en creació i en lleialtat. Cent cinquanta quilos d'amistat, incorruptibles a la fama, els diners i l'adulació; una muntanya de complicitat. Aprenguem-ne.