Hores robades

Dijous proppassat, dia 16. El tren que surt a les 6.43 de Reus per arribar a Barcelona Passeig de Gràcia a les 8.15, no hi fa cap fins a les 8.25. Per comentaris dels passatgers que l'agafen cada dia, així com per una carta a l'Ara (de divendres 18) d'una passatgera “farta de Renfe”, sembla que els retards hi han estat habituals durant tota la setmana.

La tornada del mateix dia és encara més galdosa. El tren de les 21.26 no surt de Passeig de Gràcia fins a les 21.50. Passada Vila-seca, i ja a les envistes de Reus, la màquina (o la catenària, o els senyals lumínics, o els cables robats, o tant se val què) s'espatlla. Cal recular fins a Tarragona per fer el canvi de via. De manera que, en lloc de ser a Reus a les 22.58, s'hi arriba a tres quarts d'una de la matinada.

Cap taquilla oberta on reclamar, cap explicació, cap disculpa. No s'hi val ara ja tampoc a maleir els ossos d'aquell petaner de Don Joaquino que tant li feia la gara-gara a la Gran Maleni. La companyia ferroviària (Renfe, Adif, o com se n'hagi de dir) és una hidra que atorga permanent actualitat a malsons dels més kafkians.

Un possible estudi llavors, fredament distant i asèptic, que comparés la quantitat i la qualitat de les prestacions del transport ferroviari entre la capital del Imperio i un radi de 150 km entorn d'ella, i les existents entre Barcelona i un radi semblantment idèntic, hauria de contribuir tant a substantivar les raons de l'independentisme més pragmàtic com a insuflar més cinisme al dependentisme més enquistat.

Tot plegat en què es traduiria? Doncs en una major consciència per part dels uns i dels altres –per dir-ho com el gran Rodrigo Villalpando– que un dels mitjans més operatius “para conseguir el efecto sin que se note el cuidado” és robar tantes hores de vida com sigui possible als catalanets que han de viatjar amb tren.

Quina subtil manera d'erosionar el personal i degradar el país! Quina gota malaia per avançar cap a la definitiva armonización!