Víctor

Poc abans de morir, vas afirmar que marxaries tranquil, perquè no tenies gaire enemics, la qual cosa potser volia dir que no ho havies fet del tot malament. Naturalment que no; han estat noranta-sis anys de combat i de fe, sense egolatries ni enveges. Gairebé cent anys fent amics en guerres i exilis i política, que ja són llocs per fer amics... Així que descansa al cel republicà, on, si encara hi ha justícia a l'altre món, tot deu ser fet de pau, de cançons lliures i una mica de victòria.

De ben jove vas tenir clar que a tu et convenia la lluita per les llibertats. No et van haver de formar gaire, amb el bagatge familiar que t'arribava dels Torres i dels Perenya, a les terres de Lleida. Et vas afiliar a ERC, en aquells anys en què semblava que la política catalana era un matx entre els senyors de Lleida (Macià, Companys...) i els senyors de la lliga de la Catalunya Vella com Cambó. Vau guanyar i vau veure que l'alegria durava poc a casa dels pobres. Us va tocar perdre i fugir a l'estranger.

Tu, secretari de presidents, diputat, senador, has estat exemple de fidelitat, de discreció i de modèstia. Mai no t'has mogut dels teus principis, i t'has guanyat un munt d'homenatges. Però no ens enganyem, Víctor Torres, en aquest racó de món on tot s'oblida, tot passa molt ràpidament. Passen els vius i passen els morts –sobretot els nostres morts–. Així que nosaltres t'enyorarem amb els versos del teu germà Màrius, i clamarem amb ell: “Pàtria potent i rica, ànima, què faré sense els meus morts?”.