Ara que tots som indignats
La manifestació dels indignats que es va fer a Girona diumenge va ser un acte necessari d'higiene col·lectiva. Se n'extreu que els indignats no són només els joves acampats (molts situats en la frontera entre la reivindicació assenyada, l'oportunisme i la utopia més deslligada de la realitat), sinó que abraça tota mena de gent. Aquest ha estat el gran èxit de la manifestació. Perquè si no és un moviment global serà sectari i condemnat irremeiablement al rebuig popular i al fracàs. En els detalls, les diferències entre uns i altres seran abismals: uns volen fer una revolució que ho regiri tot. Els altres volen renovar el sistema sense destrossar-lo. Ser revolucionari pot ser engrescador, però el preu seria molt alt (només cal llegir una mica d'història) i, de fet, tampoc no està la cosa prou calenta perquè sigui viable de moment. Per altra banda, canviar el sistema des de dins és donar avantatge als que voldran canviar-ho tot a fi que tot continuï igual. Els punts d'unió entre tots els interessats a millorar les coses han de ser, doncs, previs: l'enuig, i la voluntat de fer estructures menys viciades i imperfectes. No sabem si és possible canviar radicalment el sistema per un de millor, o si és preferible treure la podridura del que tenim. Ja es veurà. I, sobretot, veurem si som prou madurs per fer canvis profunds sense perdre bous i esquelles pel camí. Vaja, si serem capaços de ser civilitzats.
