Va de títols

Llargs dies a casa per raons obligades donen per a molt. Es pot llegir durant hores des de la premsa diària fins a llibres a lliure albir, anant de les creacions literàries ambicioses a les memòries i llibres d'història. En tot es veu el gran moment cultural del país, com afirma Albert Manent, Premi d'Honor de les Lletres Catalanes. Posteriorment, per prescripcions de salut marcades, música només de fons, pel fet de ser víctima innocent d'una educació franquista sorda als compassos i notes musicals, i com a relax desvagat, veure la televisió. El què? Bàsicament, esports.

I hom s'adona que els elogis a tot el futbol formatiu del Barça són unànimes. Que quan no són els infantils o els cadets, és el futbol femení, i si no, encara el futbol sala. Però el més preciós de tot no és guanyar, com ara normalment passa, sinó saber perdre. Felicitar el contrari victoriós, ser-hi present a l'hora dels trofeus aplaudint-lo quan recull la copa, i encara, donar la cara més esportiva en les rodes de premsa davant dels mitjans.

De moment, setze títols per al club, un any de somni, però crec que encara és més important veure que és l'exemple universal a seguir.

I entremig, per mi, la resposta més adient al Real Madrid calumniós de delirant bogeria de derrotat. Em sembla perfecte, no entrar en una guerra d'insídies, i Valdés ho ha dit amb lucidesa meridiana: «No m'importa, el que diguin a Madrid.»

I la llufa de sempre: TVE és parcial, tendenciosa i gens neutral. La retransmissió continuada de Teledeporte, en què el Barça si hi apareix és per demanar hora a la psiquiatra. Estan malalts d'imperi nostàlgic, de glòries passades, no s'han adonat que vivim en democràcia, que Madrid només és el melic seu i que la llibertat d'opinió es basa en el pluralisme i el respecte. Ells fan que cada dia hi hagi més gent popular i senzilla que s'adoni que amb ells i la seva Espanya no hi ha res a fer.