Històries i escenaris

El destí més capriciós ha volgut que John Isner i Nicolas Mahut hagin tornat a quedar aparellats en la primera volta del torneig de Wimbledon, en què fa un any van protagonitzar el partit més llarg de la història del tennis. Aquelles onze hores i cinc minuts que, repartides en tres dies, van caldre fins al 70-68 d'Isner en el cinquè set, no van canviar les trajectòries dels dos tennistes, però com a mínim la insòlita durada del partit sí que els va obrir les portes a ser recordats pels seus noms i no des de l'anonimat al qual, sense fer un salt de qualitat esportiu, estaven condemnats. Que l'americà i el francès es tornessin a trobar ahir a la gespa londinenca ha estat motiu per recordar la història de fa un any, però també per posar en relleu la bona manera de fer britànica a l'hora de conservar la memòria de l'esport. Ja quan va acabar l'inacabable partit, els dos jugadors, exhausts, van rebre sorpresos dues plaques de reconeixement al seu esforç, i no van passar gaires dies fins que a la pista 18, on es va disputar el partit, es va col·locar un recordatori amb la data i el resultat i dues petites estàtues dels jugadors. El record d'aquella gesta de fa un any coincideix a casa nostra amb un altre exercici de nostàlgia, el que aquests dies ens du a recordar episodis del camp de la Masia, el tros de gespa situat entre el Camp Nou i l'edifici de la Masia que, durant dècades, ha estat el laboratori del primer equip del Barça. Allà es va inventar el rondo, el joc de moure ràpidament la pilota que es va convertir en la pedra filosofal d'una manera de jugar a futbol que ha fet del Barça el club de referència mundial. A Anglaterra, el rondo ja tindria una placa que faria els honors tant al fet com a l'escenari que desapareix. El camp de la Masia no tenia ni les dimensions ni les proporcions d'un camp oficial, i la 18 de Wimbledon és una pista remota per a l'ús professional. També en aquests escenaris s'escriu la història que cal guardar en la memòria.