Quietud

Les lleis de l'oferta d'oci massificada imposen la seva tirania (per la via de la seducció econòmica o de les modes) quan arriben les vacances. Aquest triomf suposa la derrota d'una qualitat: la quietud. Perquè si seguim el patró majoritari de com invertir el temps lliure, l'únic que fem és canviar l'escenari però no alguns dels hàbits de què ens maleïm durant l'any. Així, de la saturació del mitjà de transport que fem servir cada dia per anar a treballar, passem a l'agitació dels que ens han de traslladar o tornar del lloc escollit per buscar el “relax” o dels que ens permeten moure'ns-hi quan hi som: cues per facturar i hores d'espera en els aeroports, cues amb el cotxe sobre l'asfalt, o problemes per fondejar amb el vaixell en cales sobreocupades. I això, si comptem que no hi hagi vagues d'última hora, cancel·lacions o imprevistos. Hi ha qui deu poder relaxar-se, disfrutar i desconnectar malgrat haver de pagar aquests peatges i em sembla admirable, fabulós. Però també sospito que hi deu haver un bon grapat de gent que sucumbeix a la suggestió que ens produeix la quantitat de missatges que rebem sobre el concepte de quines són les vacances que ens han de fer “feliços”. Tot plegat, com en la resta d'àmbits de l'intercanvi econòmic, és un problema de concepte, de màrqueting i de preu, i ara per ara la quietud no s'associa a unes vacances “com cal”, sinó a unes que, ja siguin immensament cares o sospitosament barates, ens permetran, en absència de soroll i d'agitació, tenir un temps per escoltar-nos a nosaltres mateixos, sense cap interferència.