opinió
“Bonisme” i fractura social
La crisi econòmica que no han provocat aquests immigrants ens ha posat en una situació difícil
Aquests dies la controvèrsia és al carrer. A Badalona ha guanyat el discurs radical contra els immigrants de García Albiol. Alguns dels seus defensors acusen als que vivim a la Badalona plàcida del centre de cert “bonisme” pel fet, diuen, que no els patim en carn pròpia. És molt fàcil parlar de cohesió des dels barris més tranquils de la Badalona antiga. Tenen una part de raó, si més no ara.
No tinc més remei que recordar les altres corrents migratòries i concretament la dels anys 60 i 70. Al meu entendre tenen a veure amb el que passa ara. Si tenen paciència per seguir tal vegada m'entendran. Molts joves de llavors vàrem treballar per millorar les condicions dels nouvinguts. No volíem que es produís una fractura entre natius i nouvinguts, en definitiva entre catalans i castellans (de parla castellana), a l'estil del que havia treballat Lerroux més anys enrere. Llavors aquell “bonisme” va funcionar prou bé, i gràcies sobretot a l'esforç personal dels mateixos immigrants, van aconseguir a poc a poc una situació molt més confortable.
Però, parlem clar. Alguns dels pares o avis dels que ara no poden suportar alguns estrangers estaven per civilitzar. A Sant Roc i a Pomar alguns gitanos espanyols nouvinguts a Badalona feien malbé els pisos nous que els varen adjudicar, es venien les canonades de plom o feien foc com si estiguessin a la muntanya. A l'hospital vàrem tenir tants problemes que vam necessitar la intervenció de la policia i del jutge.
Els “correas”, una banda juvenil a cavall de Badalona i Santa Coloma de Gramenet, atracaven a la canalla i si s'esqueia els donaven alguna garrotada de propina. En tenien esporuguits uns quants. Onades de banyistes baixaven cap a la platja cridant, amb el transistor a tot drap i llençant per terra papers, restes de menjar o trossos d'ampolles. La majoria de veïns que fins llavors no ho feien van haver de tancar els cancells de les seves cases i com a darrer exemple, si volen parlar de pisos sobreocupats en els que s'amuntegaven piles de nouvinguts amb torns per dormir, els puc explicar unes quantes històries ben semblants.
No cal dir que la majoria d'immigrants de llavors i d'ara són persones que es comporten amb tota normalitat i que a l'única cosa que aspiren és tenir una feina per tirar endavant la família.
Els fills i néts d'aquells, no sense gran esforç, van millorar la seva situació econòmica i cultural de manera que a poc a poc es va superar el risc d'enfrontaments i de fractura. Tots plegats vàrem gaudir d'uns anys de creixement econòmic però el mercat es va obrir i es va fer més plural.
Uns anys més tard la crisi econòmica que no han provocat precisament aquests immigrants ens ha posat una altra vegada en una situació difícil. Hi ha molt atur i ha tornat la pobresa, una pobresa que havíem quasi oblidat.
Ara els immigrants de Badalona ja no vénen d'Alcanar, Múrcia, Extremadura o Andalusia sinó del Marroc, l'Equador, la Xina, Romania o el Pakistan. Pels mateixos motius de sempre: cercar un futur millor. Un fet tan vell com el món.
Ara no poden permetre la competència ni el comportament dels de fora. I aplaudeixen la posició política d'un senyor que no té l'actitud conciliadora que la ciutat de Badalona sempre havia practicat. Cal corregir l'incivisme, cal perseguir els delictes, i les normes i la llei s'han de respectar. Però tothom, els de dins i els de fora. Tots hauríem de ser iguals. Tal vegada una mica de “bonisme” no aniria malament. La mateixa comprensió que es va tenir amb els nostres avantpassats (jo soc besnét d'Águilas, província de Múrcia).
