Sobiranistes de CiU

Com afirma Saül Gordillo en un article recent, es fa una mica antiestètic veure com la CiU més sobiranista pacta amb el PP. Gordillo ho anomena “pepevergència”. És clar que també des del mateix bàndol intel·lectual es prevenia a tort i a dret contra una cosa anomenada “sociovergència”, que no ha existit mai però que semblava el súmmum de l'immobilisme i de la regressió nacional. Ara, però, el que tenim són pactes amb el PP força vistosos: pressupostos al Parlament, composicions de diputacions i eleccions de consistoris municipals, etc. Per molt que CiU hagi fet moltes geometries de pactes municipals, és cert que això del PP acaba sempre subratllant-se molt més per part d'alguns sectors. Al·lèrgia comprensible, però no per comprensible deixa de tenir un punt de pueril i d'infèrtil.

En termes d'eix nacional, i no de dreta-esquerra (que és on semblava que s'havia de situar per sempre el debat, recordo), l'eix de CiU i el del PP són antagònics: els convergents cada dia manifesten més desafecció envers Espanya i el PP té un projecte cada dia més partidari de l'Espanya unida. La mateixa Espanya unida que evoca el PSOE, i que ha enyorat de forma explícita el president Montilla. Però ara vull entrar a valorar el fet que, per a moltes plomes i opinions, tot el procés que hagi de fer Catalunya cap a la independència depèn només del fet que CiU hi aposti de forma decidida. Segons ells, la culpa que Catalunya no sigui independent és de CiU perquè no fa un cop de cap.

És un error: el dia que CiU vegi que el país pot permetre's un procés d'independència, no tinc cap dubte que s'hi sumarà com un agent més. Ho sé jo i ho sap, en el fons, Gordillo. No es tracta per tant que CiU lideri tota sola el destí del país, ja sigui cap a una banda o cap a l'altra: demanar-li això és fer trampa. És lícit que CiU gestioni, pacti amb qui li sembli, moderi el PP tant com pugui i gestioni el govern en direcció a sortir de la crisi (que no és poc). Els sobiranistes de CiU no prometen la independència per al 2014. No entenen “fer política” com una escena de Braveheart, ni confronten romanticisme amb pragmatisme. Fan la seva, i al seu ritme. La diferència és que hi posen unes quantes engrunes de seriositat.