Articles

Seguretat

Hi va haver un temps en què ser titular d'Interior era sinònim de popularitat. Ho era als grans governs estatals com al Regne Unit o Espanya, on es considerava la policia una institució per sobre del debat polític parlamentari i, per tant, les discussions sobre com fer front a l'IRA o a ETA es feien a porta tancada a Londres i Madrid. De cara al públic, hi havia sempre unanimitat entre govern i oposició sobre l'actuació policial. Els ministres de l'Interior eren sempre els més ben valorats per l'opinió pública (Jaime Mayor Oreja o Alfredo Pérez Rubalcaba van forjar les seves opcions de succeir Aznar i Rodríguez Zapatero surfejant sobre la popularitat que els donava a les Espanyes la lluita antiterrorista; i a Londres i París, ¿quin ministeri van ocupar abans de ser els líders dels seus respectius partits Tony Blair i Nicolas Sarkozy? Un des de l'oposició i l'altre des del govern: tots dos van ser responsables d'Interior i tots dos van utilitzar el discurs sobre seguretat ciutadana com a trampolí). A Catalunya, l'últim conseller que va treure rèdit polític al càrrec va ser Montserrat Tura. Per la seva habilitat, és clar. Però també perquè va capitalitzar el desplegament dels Mossos al territori i perquè apareixia sempre al peu del canó en qualsevol conflicte, sempre al costat de les forces de l'ordre. Era la perfecta “consellera del telenotícies” i des d'aleshores Tura ha estat sempre a totes les travesses de tots els lideratges possibles en el seu partit.

Amb Joan Saura la ‘baraka' de la conselleria d'Interior es va tòrcer. Els motius són molt variats. Però el més discutit de la seva gestió va ser el model d'ordre públic que va imposar a la conselleria; ara, assumint el model completament contrari, Felip Puig també té dificultats. El més curiós de l'“excepcionalitat catalana” és com la gestió del trànsit, els incendis o els okupes i les manifestacions són els principals flancs de discussió sobre política d'Interior. I, en canvi, hi ha un escassíssim interès a parlar de seguretat. A França, una de cada cinc persones se senten “insegures” als seus barris; la mitjana europea és una de cada quatre. I les dades a Catalunya no són gaire diferents, ni de percepció de la ciutadania, ni de quantitat de robatoris, atracaments o atacs amb violència. Els únics partits polítics que parlen d'inseguretat són els que tenen interès a presentar-la com un fenomen lligat a la immigració i construir així un discurs que voreja el racisme, però que ajuda a guanyar eleccions. Aleshores: si els ciutadans estan preocupats per la inseguretat, ¿per què els partits no extremistes permeten que els xenòfobs en monopolitzin el discurs?

El discurs sobre la seguretat ciutadana és possible que s'intensifiqui amb la crisi. La percepció de fragilitat de molts veïns de barris marginals o de zones residencials aïllades va molt lligada a l'experiència pròpia d'haver estat víctima d'un atac violent o un robatori; però també hi ha un element important vinculat a la sensació de soledat de molts ciutadans en barris de grans aglomeracions, que s'agreuja en zones amb grans nivells d'atur i precarietat econòmica. Allà on la crisi és més cruel és on hi ha més sensació d'inseguretat. Tots els indicadors apunten a una creixent percepció social de feblesa, desemparament, alienació... inseguretat. I, mentrestant, al Parlament de Catalunya, els Mossos continuen sent utilitzats com a arma llancívola davant les càmeres de televisió perquè els partits ajustin comptes, quan haurien d'estar construint un consens per lluitar contra la delinqüència –i les causes més fondes de la delinqüència– allunyats de la competència electoral.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.