La lletra ela
Ja hem sortit de dubtes sobre quina serà la lletra que simbolitzarà –com si fos un gràfic– l'actual crisi econòmica. Fa dos anys es deia que podia ser la ve baixa, si la forta caiguda anava seguida d'una forta recuperació; o una doble ve baixa, si la recuperació no es confirmava i venia una segona caiguda i una segona recuperació; o una u, si la recuperació era més lenta. A hores d'ara ja sabem que la lletra que explica la crisi és una ela i que estem ara a la part baixa i plana de la lletra. Per un costat, podem dir que hem tocat terra i que no ens enfonsem més, però la recuperació serà lenta i en forma d'una rampa de pujada, que retorni al bon nivell després d'un període llarg de temps. Sempre, és clar, que no embogim i adoptem polítiques suïcides o que no portin enlloc. Ni la imatge que donem els catalans, ni els espanyols, serveix per inspirar gaire confiança. I sense confiança no hi ha recuperació.
Rebrem ajut d'una part dels països europeus en forma de turistes. Els habitants dels països nòrdics, els alemanys, els belgues, els holandesos, els suïssos i, fins i tot, els francesos se n'han sortit millor que nosaltres. I aquelles visites turístiques no tenen res a veure amb la poca eficiència de l'equip econòmic del govern de Rodríguez Zapatero, sinó amb la bona fama de la nostra cuina, el nostre paisatge i l'ambient revolucionari dels països àrabs del Mediterrani, poc compatible amb el lleure i les vacances. Com a mínim, passarem un estiu relativament bo, amb creació de llocs de treball de caràcter temporal. A la tardor, creuarem els dits i ens encomanarem al sant de la nostra devoció. Jo crec molt en sant Esforç, santa Iniciativa, sant Treball i santa Innovació. Em sabria greu que els catalans es refiessin de persones poc santes i engrescadores com ara el Cansament i el més conegut Menfotisme.
Ens arriben turistes i hem après a exportar. Encara m'impressiono –tal com em va passar l'altra dia– quan un empresari em diu que ven a l'estranger el 95% de la seva producció. Un empresari relativament petit i al qual no coneixia, igual que la majoria dels lectors de l'Avui. El món comença a conèixer Catalunya pel Barça, per la seva cuina, pels seus productes industrials –petits, però ben parits, si em permeten l'expressió– i pels nombrosos artistes que demostren el seu esperit creatiu per tot el món, sigui cinema, arts plàstiques, arquitectura, disseny o literatura. En aquest darrer sector, cal tenir en compte que les traduccions de textos catalans són més ben acollits a Europa que a la resta de l'Estat espanyol. Potser estan una mica cansats de nosaltres.
El que queda clar és que haurem de sortir de la crisi comptant només amb nosaltres mateixos. No tenim un Estat pare pedaç, que ens solucioni els problemes i ens faci sempre bona cara, sinó un Estat que s'emporta una bona part dels nostres ingressos –a més dels impostos que paguem– sense demanar-nos permís per fer-ho. Si arriba el pacte fiscal –espero que arribi i que els catalans hi fem pinya–, ho farà quan ja tornem a respirar una mica. El problema són els dos anys vinents, i no pas la segona part del decenni.
