AVE

La teva marca havia arrencat, admetem-ho, amb empenta i puntualitat. La sensació entre els viatgers era impecable, i ja es decretava la fi dels avions ibèrics. Val a dir que en els trajectes principals, a pesar d'inversions faraòniques, els passatgers havien respost i els resultats havien estat bons. Funcionava allà on es feia una cosa tan senzilla com connectar dues grans metròpolis de la forma més ràpida possible.

El sentit comú, però, sembla el menys comú dels sentits. Quan s'ha volgut generalitzar el model amb línies diguem-ne polítiques, la cosa ha fet llufa. L'exemple el tenim en el trajecte Albacete-Toledo, clausurat perquè se'n venien uns 9 bitllets al dia, i fer circular els trens d'alta velocitat sortia a uns 2.000 euros per persona. Ara Albacete continua tenint-te, AVE estimat, en una estació nova de 21.000m²; però la pobra gent ha de fer marrada per Madrid i en lloc de 2 hores en consumeixen 2 i mitja per arribar a la ciutat d'El Greco. Quin disgust.

No coneixem les xifres d'altres línies, però estaria bé saber-les. El dispendi inversor s'ha coronat amb la borratxera dels trajectes, sota l'influx de càntics com ara “Terol també existeix”, o “Valdepeñas exigeix”, que han tibat les arques espanyoles de manera insostenible. I al capdavall, la fatídica pregunta és sempre la mateixa: qui paga la factura. Perquè ja no es tracta de solidaritzar-se amb el desvalgut, sinó de regalar luxe ferroviari i mitja hora estalviada a nou manxecs que després ens acusaran de gasius. Això ets tu, AVE, i això ets tu, Espanya.