Lliçons des de Nou Barris

Malgrat haver-se quedat a les portes d'aconseguir l'ascens a segona B, el Club de Futbol Muntanyesa va signar diumenge passat una pàgina brillant al camp municipal de Nou Barris. No només per l'excel·lent temporada d'un club modest que en els últims anys ha protagonitzat una progressió meteòrica i per l'esforç que l'equip va fer fins al xiulet final, sinó sobretot per haver demostrat a tothom que en vulgui prendre nota que les eliminatòries que posen en joc els ascensos no han d'anar forçosament lligades als desenllaços plens d'incidents i violència que, malauradament, s'han convertit en habituals cada final de temporada. Diumenge la Muntanyesa no va pujar, però va aconseguir dues coses que semblaven impossibles. La primera, fer reviure l'esperit del futbol de barri, del qual Barcelona en té una llarga tradició amenaçada de perdre's del tot per la crisi dels clubs modestos, que ve d'abans que la crisi general. I la segona, demostrar que un partit a cara o creu per un ascens també pot i ha de ser viscut com una festa. I el que encara ho fa més gran, que la festa ho continuï sent quan el resultat no ha estat el desitjat. En un camp que no s'hi cabia i on els jugadors havien de fer-se un forat entre la gent per treure un córner, ni els jugadors ni els aficionats del Sestao no van tenir problemes per celebrar l'ascens a la gespa, alhora que l'afició local celebrava la gran temporada del seu equip i s'afegia a la festa visitant corejant el nom de l'equip basc. Un exemple de concòrdia que hauria de transcendir amb més raó que transcendeixen les garrotades que ja sembla que tinguin un capítol propi en el llibre del futbol. La de la Muntanyesa i la seva gent és una lliçó escrita des de Nou Barris, un districte pel qual pocs donarien un euro per anar-hi a comprar lliçons de res. És l'altra gran lliçó que cal aprendre d'aquesta història en la qual no guanyar no ha estat en cap cas sinònim de derrota.