Intriga, sol i feromones

Hi ha crisi. Ja ho sabem. Per tant, no cal insistir tothora en el mateix. La patim, sí. Doncs sortim-ne amb elegància, desig i intriga. Què té a veure el xoriç amb la velocitat? Absolutament res. La història ens ensenya que les èpoques de trasbals social són les més prolífiques en termes de creativitat. Mireu el segle XVII català, el suposat Barroc del mal gust, la falsa “Decadència” que ens han volgut fer creure des de l'Acadèmia resclosida: hi ha una abundor quasi inabastable d'obres literàries i de lèxic oblidat. Perquè, de fet, escriure en temps de crisi és com enamorar-se amb l'arribada de l'estiu: és profitós, saludable i es posa bé.

Quan dues persones es coneixen i encara no s'han vist mai, s'activa la intriga, el com deu ser, el com deu somriure, el com deu mirar-me el cul quan m'aixeco per anar al bany. Aquest misteri és alhora una fascinació. I probablement una sobredimensió de la realitat on la fantasia ajuda a engrossir les coses. La mirada actua: s'observen fotografies que trasbalsen, que mostren una quotidianitat encara no permesa, especial, enigmàtica. No parlo d'amors de plàstic: hi ha materials que es desfan amb el sol i són biodegradables. Em refereixo a aquells enamoraments que semblen de ferro perquè provoquen sensacions fondes que remouen, il·lusions sense fonamentar i plans de futur amb absència de dades reals. Aquestes ficcions tan versemblants ajuden a oblidar la resta, a passar de la crisi i a delirar sota el sol.

A una banda i a l'altra (de la xarxa, del telèfon) tots dos emissors creuen que l'altre enfonsa qualsevol diagnòstic, supera tota expectativa i fuig dels models i els patrons que coneix. Hi ha el privilegi del secret i el secret del privilegi. És tota una creació, que es vol certa i que es desitja realitzable. Les feromones van a la seva, calen més dutxes d'aigua freda, es posen en marxa els mecanismes del neguit i fins i tot de la basarda. Però, al final, quan els ulls es troben, s'enfonsen els uns dins els altres i es capta la veritat dels somriures, s'arriba a la conclusió que la calor empeny a trobar, a estimar i qui sap si a oblidar la crisi sota el ventilador d'una cambra ataronjada.