Bildu

La participació de Bildu en les eleccions municipals i forals a Euskadi ha transformat l'escenari polític basc. La coalició electoral (independents de l'esquerra abertzale, Eusko Alkartasuna i Alternatiba) ha quedat cinc punts per sota del PNB (30,05% dels vots contra 25,45%), l'ha superat en nombre de regidors (953 contra 872) i ha posat data de caducitat al govern del PSE amb el suport del PP. L'alcaldia de Donosti i la Diputació de Guipúscoa han estat les seves victòries electorals més rellevants.

Paral·lelament, les declaracions d'Arnaldo Otegi en el judici que se li fa a l'Audiencia Nacional van ser contundents. Es va declarar “culpable” d'apostar per la via democràtica, va rebutjar la violència perquè “lluny de solucionar els problemes, els enquista i els fa irresolubles” i va afirmar que la seva aposta era irreversible, ja que un altre atemptat “seria un suïcidi per a l'esquerra abertzale”. Si la pau és possible a Euskadi, la declaració d'Otegi pot haver estat el seu primer discurs electoral amb vista a les eleccions al Parlament de Vitòria del 2013, nou anys després que fes el primer pas amb la Declaració d'Anoeta (novembre del 2004), que fou el tret de sortida oficial de l'anterior procés per a un final dialogat de la violència, que ETA va fer impossible amb l'atemptat de la T4.

Tanmateix, el camí per recórrer és encara llarg. En primer lloc, l'esquerra abertzale hauria d'exigir que ETA deixés les armes. És l'últim pas del camí de reflexió iniciat després de l'atemptat de Barajas i la millor mostra de credibilitat que pot donar a tots aquells que encara desconfien de les seves intencions. En segon lloc, convindria no atiar la desconfiança amb mesures legals però políticament inoportunes. Així mateix, des dels àmbits estatals –polítics i mediàtics– caldria actuar amb prudència i no criminalitzar totes i cadascuna de les accions que fan els regidors i els alcaldes de Bildu en l'exercici dels seus càrrecs. En suma, tenir prou flexibilitat, maduresa i criteri polític per saber distingir entre el que alguns consideren vital i que de moment és millor no tocar o en què cal pactar seriosament (la seguretat dels regidors del PP i el PSE) i el que és superflu (el manteniment del retrat del rei als ajuntaments) i que, per tant, és prescindible.

Són molts els que confien que aquest cop la fi de la violència és irreversible. El dia que ETA abandoni les armes s'haurà posat fi a mig segle de morts absurdes que es podrien haver evitat. Són massa les famílies que ploren els seus morts. Són massa les víctimes. Cal tancar ferides i avançar en mesures de reconciliació perquè cap societat pot viure amb el llast d'un dol social no reconegut. Cal, doncs, un reconeixement de les víctimes. De totes les víctimes i des de totes les sensibilitats de la societat basca.

La fi de la violència no suposa, però, la fi del conflicte polític, que no és cap altre que la voluntat d'accedir a la independència d'una part creixent de la societat basca. I en aquest escenari l'esquerra abertzale surt molt ben situada després del 22 de maig: condemna de la violència, nova estratègia política, renovació dels dirigents (obligada per evitar la contaminació de les llistes i exposar-se a la il·legalització) i una presència electoral i territorial molt superior a la del PSE i el PP. Són alcaldes i regidors amb poca o cap experiència de gestió prèvia, que hauran de compensar amb una dedicació intensa a qüestions que van més enllà de la ideologia i que empelten amb les necessitats dels ciutadans. Això està bé i, des de Catalunya estant, fora bo que ERC en prengués bona nota i apostés per renovar l'estratègia política i gran part dels seus dirigents. Això sí sense malmetre el llegat històric amb més experiments de digestió difícil.