Lou a Girona

Va començar la seva carrera fent de figurant a Il Gattopardo, de Luchino Visconti, i va consolidar-se com un gran actor gràcies al seu paper de jove maquiavèl·lic que volia destruir una família atrapada per la bogeria a I pugni in tasca, de Marco Bellochio. Abans del Maig del 68 va interpretar alguns espagueti-westerns on la lluita per la revolució mexicana es convertia en metàfora del comunisme. Malgrat militar en partits d'extrema esquerra va ser sant Francesc d'Assís en un film de Lilliana Cavani i va ser incorporat per Rainer W. Fassbinder per formar part de la companyia cinematogràfica atrapada en un hotel a Atención a esa prostituta tan querida. En els anys noranta, quan les decepcions marcaven la seva vida, va ser protagonista d'una de les millors pel·lícules que s'han fet sobre l'envelliment dels joves del 68 en un món sense ideals, La naisance de l'amour, de Philippe Garrel. En els darrers anys ha treballat amb Olivier Assayas i Nicholas Klotz. Fins ara a l'Estat espanyol només havia participat com a actor, en els anys de la transició, a Cambio de sexo, de Vicente Aranda. Les darreres tres setmanes, Lou Castel –un actor de culte– ha estat rodant a Girona La lapidació de sant Esteve, el segon llargmetratge de Pere Vilà. Castel defineix la pel·lícula com una reflexió sobre la decadència del cos i reconeix que ha viscut un rodatge difícil però molt satisfactori. Durant la seva estada a Girona, s'ha trobat amb l'acampada i la manifestació dels “indignats”, a la quals, com a vell revolucionari, no ha dubtat a afegir-se, amb discreció, sense que ningú veiés en ell el vell dinosaure del Maig del 68. Lou confessa que va sentir-se atret per les mobilitzacions dels “indignats” perquè han recuperat una certa força del compromís que trobava a faltar en la societat. Considera que els que, com ell, van participar en les manifestacions del 68 lluitaven per una utopia perquè vivien en un món amb riquesa. Ara, en plena crisi, aquesta quimera ja no existeix. En canvi, sí que l'atreu el fet que s'hagi abandonat tota retòrica política i així ho explica: “En el 68 ens va perdre la retòrica marxista. Les nostres assemblees eren un exercici d'encarcarament del llenguatge. Ara, amb els “indignats” la cosa que més m'interessa és que han canviat la paraula pel gest. Voten movent les mans”.